Ves al contingut principal

El petit avet

El petit avet - Una mà de contes








En Sergi va xutar tan fort, que la pilota va volar i volar i volar fins que va quedar penjada a les branques més altes d'un arbre de Nadal. Era un avet enorme i frondós decorat amb cintes blanques, amb unes boles vermelles com pomes i amb un estel platejat que brillava dalt la capçada. 


En veure la pilota penjada allà dalt de tot, els nens de seguida van saber que era impossible recuperar-la. Així doncs, després de mirar-la una estona, van decidir que el partit s'havia acabat i que ja se'n podien anar cap a casa. 

De sobte, quan encara no havien fet ni quatre passes, van sentir una veu que deia:

- Un dia, jo també vaig ser petit com vosaltres. 


Qui ha parlat? Es preguntaven amb incertesa. D'on sortia aquella veu gruixuda que acabaven de sentir?

- Però d'això ja fa molts anys... - va continuar la veu-. Perquè ara sóc un arbre alt i fort, el més vell del poble. 

Era l'arbre qui parlava! No podia ser! Era increïble, però la misteriosa veu sortia d'aquell avet tan elegant. 

- Escolteu, minyons, si seieu al meu voltant us explicaré la meva història. 

I els nens es van asseure a terra fent una rotllana, disposats a escoltar la història d'aquell petit avet. Quan tots van parar atenció, l'arbre va començar el relat:

"Vaig néixer al cim de les muntanyes. En un lloc on tot és de color verd. Cada any,  a principis de desembre, els llenyataires ens visitaven amb les destrals. Venien amb la intenció de convertir-nos en arbres de Nadal. Fixeu-vos-hi bé: arbres de Nadal, el somni de tot avet! No penseu que aquells homes triaven qualsevol arbre. No, no. Només escollien els millors exemplars. 

No cal dir que des de molt petit jo desitjava ser un dels escollits. Somniava arribar a casa d'una família i que em vestissin amb cintes de colors, que m'omplissin els braços de llums i espelmes i els peus amb mil regals. 


"Aquest és massa petit i esquifit per ser un bon arbre de Nadal", els sentia dir mentre s'emportaven els meus germans o els meus amics. 


El dia del meu cinquè aniversari, quan ja havia perdut totes les esperances de convertir-me en un arbre de Nadal, vaig veure que un cotxe pujava amb molt d'esforç per la carretera de la muntanya. Va aturar-se molt a prop d'on era jo i de dins en va sortir un senyor i dues nenes bessones. Quan vaig veure la destral que aquell home duia a les mans, vaig suposar immediatament que aquella família buscava un arbre de Nadal. Vaig reaccionar de pressa i fent un gran esforç, vaig posar el tronc tan rígid com vaig poder. 


- Aquest, pare, pare... Volem aquest!


Encara no sé per què aquelles nenes es van enamorar de mi. De debò que no ho sé. Em feia la sensació que somiava. 


- A veure aquest avet que voleu - va dir el pare mentre em tocava el tronc i les branques -. Ummmmmmm! Sembla fort, sí senyor, però no és cap roure... Millor, així serà més fàcil de traslladar. Sí, té prou branques, encara que no és un dels més frondosos que he vist. Però millor així, perquè tampoc no tenim gaire espai. No és alt, però tampoc no és baix. Sí, crec que té la mida justa. Nenes... Ja tenim arbre de Nadal!!!


Encara no m'ho crec. Van agafar-me amb molta delicadesa i em van lligar sobre la baca del cotxe. Poc després, el vehicle enfilava carretera avall. No acostumo a plorar, però aquell dia se'm van escapar un parell de llagrimots mentre veia com els companys que deixava a la muntanya anaven fent-se més i més petits fins que els vaig perdre de vista definitivament. Era el moment més emocionant de la meva vida. M'havia convertit en un arbre de Nadal. 


Quan vam arribar a la casa, la família no va perdre el temps i en un tres i no res em van vestir amb unes cintes blanques i unes boles vermelles llampants. I de barret van posar-me un estel platejat preciós. Em sentia tan orgullós. No sé què hauria donat en aquell moment perquè em poguessin veure els meus amics. Feia tant de goig, que aquella nit les dues germanetes no van voler anar al llit i es van quedar a dormir al meu costat. 


Uns quants dies abans de Nadal, tots quatre van posar els regals al meu voltant. Hi havia capses grosses i petites, quadrades i rodones, totes embolicades amb uns papers maquíssims i guarnides amb un llaç. Va ser una experiència meravellosa compartir la il·lusió amb aquella família. Viure amb ells tota la màgia de la nit de Nadal. 


Van ser unes festes molt felices, però un cop es van haver acabat, les nenes van haver de tornar a escola i la senyora Júlia i el senyor Ramón van plantejar-se molt seriosament el meu futur. 


- Què en farem de l'avet, Ramón? - va preguntar la senyora Júlia al seu marit mentre passava l'aspirador. 
- Què vols que en fem? És un avet mort i d'un avet mort no podem fer res més que llenya - va contestar el senyor Ramón. 


Mort? No era pas mort! Jo encara era viu! Que no ho veien, que la saba encara em circulava pel tronc i que les meves fulles encara eren verdes. Que potser no els havia fet feliços? En aquell moment estava totalment convençut que tenia les hores comptades. 


Aquella tarda, abans que les nenes arribessin de l'escola, vaig veure que el senyor Ramón venia amb la destral a la mà. 


- Però què passa aquí? - va preguntar el senyor Ramón en veure'm tremolar d'aquella manera -. Mira, Júlia, aquest arbre tremola... El petit avet encara és viu!


No van dubtar gens: el senyor Ramón i la senyora Júlia em van portar a coll fins aquí on sóc ara, a la part del davant del jardí. Van fer un forat molt gros a terra i em van plantar a corre-cuita. 
Després, el senyor Ramón va agafar una regadora plena d'aigua i em va dutxar tant que em va deixar nou. 


Ha passat molt temps des d'aquell dia, però el senyor Ramón i la senyora Júlia continuen adornant-me cada any amb les mateixes cintes i boles. I damunt del cap em posen l'estel platejat que brilla amb la claror de la lluna. Em deixen ben maco per donar la benvinguda a les filles, als gendres i a tots els néts, que ja en tenen una bona colla."


I aquesta és la història d'aquell petit avet que s'ha convertit en l'arbre de Nadal més vell del poble. 


- No us en aneu - va demanar -. Espereu-vos un moment, que li he demanat al vent que em faci ballar i així us podré tornar la pilota. 
- Moltes gràcies, avet!! - van cridar tots els nens mentre corrien a refugiar-se de la neu. 
- Adéu, xicots - va contestar l'arbre -. I recordeu que no cal tenir pressa pres créixer. Que ja tindreu prou temps per fer-vos grans! 




Hans Christian ANDERSEN





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…