Ves al contingut principal

Es ca d'es paperet (popular d'Eivissa)

Es ca d'es paperet - Una mà de contes




Fa molt de temps, en una petita illa, la terra estava dividida en dues parts per culpa d'una guerra tan estúpida i que feia tant de temps que durava que ningú no recordava per què havia començat. 

Qui sap, potser tot va començar per culpa d'una ridícula discussió entre veïns. Potser n'hi havia un, en Pau, que tenia una cabra. I potser un dia la cabra d'en Pau es va menjar una pastanaga de l'hort del seu veí, en Pere. I llavors en Pere, furiós, es va cruspir la cabra d'en Pau amb patates. 

Quan en Pau ho va descobrir, es va enfadar com una abella i va calar foc al galliner d'en Pere, i els alegres pollastres d'en Pere es van convertir en tristos pollastres a l'ast. 

I després, com sol passar en aquests casos si ningú no hi posa una mica de seny, la cosa es va anar complicant, perquè també s'hi van ficar els sogres d'en Pere, i la dona, i els fills, i els cosins, i els amics, i com més serem més riurem, o més ens barallarem. I el mateix va passar per la banda d'en Pau, i embolica que fa fort!

I al cap de poc ja hi havia un formigues de gent barallant-se a cops de roc amb una alegria i una fúria mai vistes, com exigia la defensa d'uns "ideals" tan nobles. 

I van anar passant els anys, i les pedres es van convertir en fletxes, i les fletxes en bales, i les bales en míssils. I encara seguirien així si no hagués estat per es ca d'es paperet. 

Heus aquí que un dia, després d'anys i panys d'estomacar-se sense compassió, quan semblava que aquella guerra no s'acabaria mai més, l'exèrcit dels uns va aconseguir acorralar l'exèrcit dels altres. 

Llavors el "valent" hipergeneral que dirigia els que estaven perdent va pensar que si no demanava reforços de seguida perdria la guerra. Per tant, va ordenar al soldat que tenia més a la vora que passés corrent pel mig de les tropes enemigues i anés a demanar ajuda a un poblet que hi havia a l'altra banda del riu, i li va assegurar que després li posaria una medalla.

En sentir això, el pobre soldat va començar a tremolar com una fulla i va pensar: "Idò, si ho veu tan fàcil, ja hi podria anar ell a cercar ajuda, ja que li agrada tant col·leccionar medalles". Però és clar, no va dir res, perquè les ordres d'un hipergeneral són hiperordres. Per tant, va obeir de seguida, i els enemics el van tombar també "de seguida". 

L'hipergeneral, però, no es va desanimar gens. Al contrari: va decidir enviar-n'hi dos, de soldats, perquè va pensar que, així, mentre en tombessin un, l'altre es podria escapar. Però els enemics van pensar una mica diferents i van preferir tombar-los tots dos. 
I llavors l'hipergeneral n'hi va enviar tres, i després quatre, i després cinc, i després... I quant ja gairebé no li quedaven soldats, l'hipergeneral va tenir una altra idea hiperbrillant i va cridar:

- Ja que es hòmens no passen, veurem si passen es cans, que saben córrer més. 

I tal dit tal fet: va fer portar davant seu una manada de gossos. Va agafar el més escarransit de tots i li va entaforar un paperet al cul, com si fos un supositori, amb un missatge escrit demanant ajuda. 
El pobre gosset, avergonyit i humiliat pel que aquell hiperogre li acabava de fer, es va posar vermell com un tomàquet. 

Després, tots els gossos van escoltar atentament les explicacions de l'hiperogre, perdó, de l'hipergeneral: havien d'anar corrents fins al poblet que hi havia a l'altra banda del riu i allà hi trobarien un altre home tan ple d'autoritat com ell, que els donaria un bon sopar. 

En sentir això, els gossos, que tenien molta gana, van sortir tan disparats que els enemics gairebé no els van veure passar. 

Però quan feia tanta estona que corrien que la llengua ja els tocava a terra, el gosset que portava el missatge va començar a trobar-se malament. I qui no s'hi hauria trobat amb un tap al cul? El pobre animal va agafar un mal de ventre tan fort que va haver de parar a fer les seves necessitats. 

I és clar, va cagar i, perdoneu l'expressió, la va cagar, perquè el paperet va sortir disparat com en Patufet de la panxa del bou, juntament amb la perfumada companyia de tres cacotes que també van sortir a prendre la fresca. 

Quan van arribar al poblet on havien d'arribar, els va rebre un megageneral tan ple d'autoritat que li sortia pel nas i les orelles. Com que de seguida va sospitar que els gossos portaven un missatge, els va escorcollar de cap a peus. Però el missatge s'havia fos. Els altres gossos prou miraven d'ajudar-lo acostant el moro al cul del gosset, perquè es pensaven que encara portava el missatge, però el missatge ja no hi era. 

I així va ser com va fracassar l'intent desesperat de l'hipergeneral de demanar ajuda al megageneral: per culpa d'una merdeta de cagaradeta!
I mentrestant, l'hipergeneral, en veure que els reforços no arribaven, va rumiar i rumiar i rumiar profundament durant mig segon i va decidir agafar una hiperbandera blanca i rendir-se. 

I així va ser com es va acabar la guerra. I, com passa en totes les guerres, hi va haver vencedors i vençuts. Més ben dit, com passa en moltes guerres, hi va haver vençuts i vençuts. 

I ara pareu molta atenció, perquè ha arribat el moment de respondre una pregunta que us deveu haver fet moltes vegades: per què els gossos, sempre que es troben, s'ensumen el cul? Doncs perquè encara busquen el paperet. 

Ah, i una altra cosa: oi que quan passegeu pels carrers de les ciutats veieu que la gent recull de seguida la caca que fan els seus gossos? Doncs no ho expliqueu a ningú, perquè es pensaran que esteu tocats del bolet, però podeu estar segurs que ho fan perquè també busquen el famós paperet. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…