Ves al contingut principal

En Polzet - El conte d'un nen petit com un cigronet

El conte d'un nen petit com un cigronet...

... Hi havia una vegada un pobre camperol que s'estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat. L'home va dir:

- Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria! 
- Sí - va respondre la dona, sospirant - encara que en fos un de sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L'estimarem més que la nostra vida. 

polzet_color_pk.jpg (800×569)I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i set mesos després va portar al món un nen que, encara que estava perfectament format, no era més gran que el polze. I els pares van dir:
- És així com l'havíem desitjat, i l'estimarem amb tota la nostra ànima. 

Considerant la seva mida, li varen posar el nom de Polzet. L'alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se'n amb la seva en qualsevol cosa que fes. 

Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, va dir-se, parlant a mitja veu:
- Que bé que m'aniria que el nen em pogués ajudar a portar el carro fins el bosc!
- Pare! - va exclamar en Polzet - jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l'hora convinguda seré al bosc.  

I l'home es va posar a riure, dient:
- Com t'ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?
- No pateixis, pare, només cal que la mare enganxi el cavall, jo em posaré a la seva orella i el conduiré fins on tu vulguis. 

Quan va arribar l'hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Polzet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l'animal. Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter amb gran experiència, i el carro va agafar el camí del bosc. 
Però vet aquí que, quan girava per un revolt i el noiet va cridar, passaven per allà dos forasters. 
- Òndia! - va exclamar un - Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se'l veu per enlloc!
- Aquí hi ha algun misteri! - va confirmar l'altre - Seguim el carro i mirem on va. 
pulgarcito2.jpg (325×400)
Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. En veure'l en Polzet va cridar: 
- Pare, sóc aquí, amb el carro, baixa'm a terra!
L'home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l'orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d'herba. 

En veure els dos forasters al petit vailet van quedar muts de sorpresa, fins que finalment es van dir:
- Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l'exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo. 

I dirigint-se al llenyataire, li van dir:
- Vent-nos aquest homenet, s'ho passarà molt bé amb nosaltres. 
- No! - va respondre el pare - és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l'or del món. 

Però en Polzet, que havia sentit la proposició, agafant-se als pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l'orella: 
- Pare, deixa'm que me'n vagi, ja tornaré. 

Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d'or. 
- On vols seure? - li van preguntar els dos homes a en Polzet. 
- Poseu-me a l'ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré en compte de no caure. 

Van fer el que els demanava i, una vegada en Polzet es va acomiadar del seu pare, els forasters van marxar amb ell i van cavalcar fins al capvespre. 

Al cap d'una estona va dir:
- Deixeu-me baixar, ho necessito. 
- Bah! no et moguis - li va replicar l'home en el barret del qual viatjava el petit - No m'enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant. 
- No, no - va protestar en Polzet - jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!
L'home es va treure el barret i el va deixar en un camp que hi havia a la vora del camí. En Polzet va fer uns quants bots i es va amagar en una llodriguera que ja havia vist de dalt estant. 
- Bona nit senyors, podeu seguir sense mi! - els va cridar des del seu refugi, en to de burla. 
Els dos homes van anar corrents cap al forat i hi van estar furgant amb pals, però no van aconseguir atrapar-lo; en Polzet es ficava cada vegada més endins; i com que la nit no va trigar a arribar, van haver d'empdrendre de nou el seu camí enfadats, amb la bossa buida i sense aquell vailet que els havia de fer rics. 

Quan en Polet va estar segur que havien marxat, va sortir del seu amagatall. Afortunadament va trobar-se una closca de cargol buida i s'hi va posar dins. 
Poca estona després, quan estava ja apunt d'adormir-se, va sentir que passaven dos homes i que un d'ells deia:
dibujo+ladrones.jpg (200×200)
- Com ens ho farem per fer-nos amb els diners i la plata del capellà?
- Jo puc dir-t'ho - va cridar en Polzet des de dins de la closca del cargol. 
- Què és això? - va preguntar, espantat, un dels lladres - He sentit parlar a algú. 
Van aturar-se tots dos per escoltar, i en Polzet va dir: 
- Porteu-me amb vosaltres i jo us ajudaré. 
- On ets?
- Busqueu per terra, fixeu-vos d'on ve la veu - va respondre. 

Finalment el van descobrir i el van aixecar enlaire:
- Infeliç microbi! I tu vols ajudar-nos?
- Mireu - respongué ell - Jo puc passar entre els barrots de la reixa de la casa del capellà i us passaré tot el que volgueu endur-vos. 
- Està bé - van respondre els lladres - veurem com et portes. 

En arribar a casa del mossèn, en Polzet va lliscar fins l'interior de l'habitació i, un cop dins, va cridar amb totes les seves forces:
- Voleu endur-vos tot el que hi ha aquí?
Els lladres, espantats, van dir:
- Parla baix, no fos cas que despertis algú!
Però en Polzet, fent com si no els hagués sentit, va repetir tot cridant:
- Què voleu? Us endureu tot el que hi ha?

La cuinera, que dormia a l'habitació del costat el va sentir i ja ben desperta es va posar a escoltar. Els lladres, espantats, havien començat a córrer. 
Però un tros enllà van recobrar els ànims i pensant que aquell diable només volia fer-los una mala passada, van tornar a la casa i li van dir:
- Vinga, no juguis amb nosaltres i passa'ns alguna cosa. 

Llavors en Polzet es va posar a cridar per tercera vegada amb tota la força dels seus pulmons:
- Us ho donaré tot de seguida; només heu d'estirar els braços!

La criada, que seguia escoltant, va sentir amb tota claredat les seves paraules i, saltant del llit, va precipitar-se cap a la porta, i els lladres, en sentir-ho, van tocar el dos volant. 

La criada, en no veure res sospitós, va anar a encendre una espelma, i en Polzet va aprofitar per anar-se'n al paller sense ser vist per ningú. 
La cuinera, després d'explorar tots els racons, va tornar-se'n al llit convençuda que havia estat somniant desperta. 
En Polzet va enfilar-se pel farratge i va acabar trobant un bon lloc per a dormir. Estava tant cansat que necessitava dormir fins que es fes de dia i llavors a trenc d'alba poder tornar fins a casa dels seus pares. Però encara hauria de viure moltes aventures. 

5+VacaBlog.jpg (591×591)A l'alba, la criada va saltar del llit per anar a donar el pinso al bestiar. Va entrar primer al paller i allà va agafar un feix d'herba, precisament aquella en la que el pobre Polzet estava dormint, i el seu son era tant profund, que no se'n va adonar i no es va despertar fins que ja era a la boca de la vaca, que l'havia agafat amb l'herba. 
- Valga'm Déu! - va exclamar - Com hauré anat a parar a aquest molí? 
Però aviat va comprendre on havia anat a parar. Va haver de vigilar per no caure entre les dents i quedar fet xixina. I després va lliscar amb l'herba fins a l'estómac. 
- En aquesta habitació s'han oblidat les finestres, va dir. Aquí el sol no entra, ni encenen una trista llum. 
El lloc no li agradava gens i el pitjor era que, com que cada vegada entrava més farratge per la porta, l'espai es reduïa contínuament. Al final, tot espantat, va començar a cridar amb totes les seves forces:
- Prou farratge! Prou farratge!
La cridava, que estava munyint la vaca, en escoltar parlar sense veure a ningú i observant que era la mateixa veu que la nit anterior, va espantar-se tant que va caure tota la llet. Va córrer cap al capellà i li va dir tota esvalotada: 
- Senyor mossèn, la vaca ha parlat!
- Estàs boja? - va respondre el mossèn, però, amb tot, va baixar a l'estable a veure què passava. Amb prou feines havia arribat, en Polzet va tornar a cridar:
- Prou farratge! Prou farratge!

El capellà es va quedar atònit, pensant que algun mal esperit s'havia introduït dins de la seva vaca, i va donar l'ordre que la matessin. Així ho van fer: però l'estómac, on era tancat en Polzet, va ser llançat al femer. Allà va mirar d'obrir-se pas fins a l'exterior, i tot i que li va costar molt, per fi va poder arribar a l'entrada. Anava a treure el cap quan li va passar una nova desgràcia, un llop afamat va empassar-se l'estómac d'una mossegada. 
Però en Polzet no es va desanimar, va pensar, i des de dins de la seva panxa, li va dir al llop:
- Amic llop, conec un lloc on podràs menjar a gust. 
- On és? - va preguntar el llop. 
- Ja t'ho explicaré, és en una casa. Hi hauràs d'entrar per la claveguera i hi trobaràs tota mena de pastissets i embotits per poder-te ben afartar. 
I li va donar les referències de la casa dels seus pares. 

wolf.jpg (314×425)
El llop no s'ho va fer repetir; va fer el camí fins a la casa, va deixar-se anar per la claveguera i, entrant al rebost, es va inflar fins que no va poder més. Ja fart, va voler anar-se'n, però s'havia inflat tant de menjar que no podia sortir pel mateix camí. 
En Polzet ja hi havia pensat en això, llavors va ser quan, des de dins del ventre del llop, va començar a cridar i a esvalotar amb tota la força dels seus pulmons. 
- Calla! li deia el llop - o despertaràs la gent de la casa!
- I què! - va respondre en Polzet - Tu bé que t'has afartat, ara em toca a mi divertir-me - i va tornar a cridar. 

A la fi, el seu pare i la seva mare es van despertar i van córrer fins al rebost. Van mirar a l'interior de l'estança per una reixeta. En veure que dins hi havia un llop, van anar a buscar l'home una destral i la dona una falç. 
- Queda't tu al darrera, va dir l'home en el moment d'entrar a l'habitació - Jo li clavaré una destralada i si no el mato, llavors tu li obres la panxa amb la falç. 

En Polzet va sentir la veu del seu pare i va cridar:
- Pare! Pare! Sóc aquí! A la panxa del llop!
Llavors l'home, content, va exclamar:
- Mare de Déu! Ha tornat el nostre fill! - i va manar la dona que deixés la falç per no fer mal al Polzet. Aixecant el braç va clavar un cop al cap de la fera que aquesta va caure morta a l'acte. 
Van anar llavors a buscar un ganivet i unes tisores i, obrint la panxa de l'animal, van poder treure el seu fill sa i estalvi. 

- Ai pare! He vist molt de món! Hem quedaré sempre amb vosaltres!
- I nosaltres no tornarem a vendre't ni per tots els tresors del món - van dir els pares, acaronant i petonejant el seu estimat Polzet. Li van donar menjar i beure i li van encarregar vestits nous, doncs els que ell portava s'havien fet malbé al llarg de les seves aventures. 


Conte popular català

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…