Ves al contingut principal

En Cigronet


Hi havia una vegada... 

... un matrimoni de llenyataires que vivia en una casa vella i destartalada. El matrimoni era tan pobre, tan pobre, que amb prou feines podia alimentar als seus set fills. 
Al més petit de tots, els seus pares li deien Cigronet, perquè quan va néixer no era més gran que un cigró. Amés a més de la seva mida, en Cigronet, cridava l'atenció pels seus ulls grans i vius. 
I es que es Cigronet era un xiquet molt, però molt espavilat. 
És veritat, que cabia en el palmell de la mà, però el seu cap albergava una intel·ligència tan gran com una muntanya. 
Un dia, en Cigronet i els seus germans anaren a jugar al bosc. Com s'ho estaven passant molt bé, no se n'adonaren que se n'havien allunyat molt de casa i en això estaven que se'ls hi va fer de nit. 
De sobte, el bosc es tornà obscur i amenaçador. El vent bellugava les branques dels arbres, i els animals llançaven uns grunyits que posaven els pèls de punta. 
- Pare! Mare! On sou? Ens hem perdut! - cridaven esglaiats els nois. 
- Tranquils - els va dir el Cigronet als seus germans - He marcat el camí de tornada amb molles de pa. Si seguim el rastre podrem tornar ràpid a casa. 
Però els pardals del bosc, que sembla ser que no tenien altra cosa millor per fer, s'havien menjat totes les molles de pa que en Cigronet havia deixat per camí. 
"Com tornarem ara a casa?", va ser la pregunta que es feren tots els germans mentre començaren a bramar i a cridar desesperats. 
- Pare! Mare! Veniu a buscar-nos! Ens hem perdut!
- Anem, anem, deixeu de plorar - intenta tranquil·litzar-los en Cigronet - Allà al fons he vist el llum d'una casa. Potser els seus amos ens deixin passar-hi la nit. 
Els germans feren cas d'en Cigronet i, després d'una llarga caminada, trobaren per fi aquella casa misteriosa. 
- Que hi ha algú? - preguntaren mentre picaven a la porta - Ens hem perdut i tenim molt de fred! Si us plau, deixeu-nos entrar!
Els va obrir la porta una dona que, en veure'ls tan esglaiats, va sentir molta pena d'ells. 
- Pobres! - digué - Però, és que no sabeu qui hi viu aquí? Aquesta és la casa de l'ogre que es menja els xiquets!
- I quina altra cosa podem fer? - li contestà en Cigronet - No podem tornar al bosc, Fa un fred que pela naps i els animals salvatges hi són per tot arreu! 
Les raons que li donà en Cigronet convenceren en aquella dona que encara que estava casada amb un ogre molt roin, tenia un cor d'or. 
Així doncs, va deixar que els xiquets passessin la nit a casa seva. I no només això, sinó que perquè el seu home no es descobrís i se'ls cruspís, els va amagar sota el seu llit. Però només ficar-se sota el llit, els set germans sentiren la veu de l'ogre:
- Què és aquesta olor tan deliciosa? - li preguntava a la seva dona només entrar a casa - Oloro carn de nen!
- T'equivoques - li contesta la dona -És el corder que estic rostint per a sopar. 
"A mi no m'enganyes", pensa l'ogre. I com que era un expert en seguir el rastre de les olors de nen, va mirar sota el llit i va descobrir en Cigronet i als seus germans. 
- Que em volies enganyar? - li crida l'ogre a la seva dona - Anem, envia'ls a dormir! Demà al matí me'ls esmorzaré!
La dona va obeir a l'ogre i s'endugué el Cigronet i els seus germans a una habitació de la casa. Però en Cigronet, que era llestíssim, tingué una idea. Havia vist les set filles de l'ogre dormint a l'habitació del costat. I decidí canviar-li les corones que portaven posades pels capells dels seus germans. D'aquesta manera enganyaria l'ogre!
I així va ser. Abans d'anar-se'n al llit, l'ogre va entrar a l'habitació de les seves filles i, en veure els set capells sobre els seus caps, va confondre a les xiquetes per en Cigronet i els seus germans. 
"Que estrany - va pensar l'ogre-. La meva dona ha endut als xiquets a l'habitació de les meves filles. Bah! No importa a on passin la nit! Demà ben d'hora me'ls esmorzaré." Pensava l'ogre amb la boca feta aigua. 

Els xiquets esperaren a que l'ogre es quedara dormit per a escapar de la casa i, un cop fossin fora, marxarien corrents en direcció al bosc. 
Corregueren i corregueren fins que trobaren una cova excavada en una gran roca. 
- Apressa, ens amagarem aquí! L'ogre no podrà trobar-nos! -els digué en Cigronet als seus germans. 
L'ogre va despertar a l'endemà i el primer que va fer va ser anar a l'habitació on dormien els xiquets pels endur-se'ls a la cuina. 
- Però, què és això? - va cridar en descobrir l'engany. 
Sota d'aquells capells no hi eren els xiquets, sinó les seves filles!
Quins crits que donava aquell monstre malvat! Que enfadat que estava en comprovar que els xiquets que tenia per esmorzar s'havien escapat de casa!
- Me les pagaran aquests mocosos! - bramava l'ogre -. Porta'm les meves botes de Set Llegües! - li ordenà a la seva dona-. Ara mateix sortiré a buscar-los, no poden haver arribat gaire lluny. 
L'ogre va recórrer pam a pam el bosc amb les seves botes màgiques. Es passà tot el dia buscant en Cigronet i els seus germans; però, per molt que buscava i rebuscava no trobava ni rastre dels xiquets. 
"On s'hauran ficat?", es preguntava el monstre, mentre es secava la suor del front. 
"Estic tan esgotat que necessito descansar una mica - pensa-. Sí, dormiré una migdiada aquí mateix i, quan desperti, els atraparé i me'ls menjaré d'un en un". 
Pensat i fet. L'ogre va buscar l'ombra d'una gran roca, s'estirà al prat i, en un tancar i obrir d'ulls, es quedà profundament dormit. 
La casualitat volgué que el lloc triar per l'ogre per a fer la becaina fos tan a prop de l'amagatall d'en Cigronet i els seus germans. I, clar, els espantosos roncs de l'ogre van arribar ràpidament a les orelles dels set germans. 
- Caram! - murmura en Cigronet-. Però si és l'ogre!
Quin esglai que s'endugueren tots! Bo, tots no. En Cigronet, com havia demostrat abans, no es deixava intimidar per l'ogre. Amb una tranquil·litat increïble per la seva edat els va dir als seus germans:
- Quedeu-vos quiets i no feu cap soroll! Escolteu-me amb atenció. Acabo de tenir una idea. Seguint aquest camí - continua en Cigronet -, a uns cent passos d'aquí, està la nostra casa. Correu cap allà i digueu al pare i a la mare que no es preocupin per mi. En una hora estaré de tornada. Vinga, doneu-vos pressa!
Els xiquets, que a aquestes alçades consideraven al seu germà petit un autèntic heroi, van fer-li cas sense preguntar. I mentre els xiquets començaven a córrer, en Cigronet es quedà una bona estona observant com l'ogre dormia com una marmota. 
Després de varies hores, en Cigronet decidí sortir per fi del seu amagatall. S'acosta a l'ogre sense fer soroll i amb molt de compte per no despertar-lo, suaument li lleva les botes màgiques. 
Aquelles botes eren enormes, amples i altes; però com que eren màgiques, tenien el do d'adaptar-se als peus de qui les calçara. A en Cigronet li quedaven tan bé que semblava que algun sabater prodigiós li havia per a mida per a ell. 
I amb les botes de les Set Llegües posades, el xiquet començà a córrer cap a la casa de l'ogre. I cridà a la porta amb decisió:
- Toc, toc, toc. 
A l'instant obrí la dona de l'ogre. 
- Però, què hi fas aquí? Com es que no t'ha atrapat el meu marit? - li va preguntar la dona molt sorpresa. 
- Senyora - respongué el xiquet -, al seu home l'han raptat uns lladres mentre dormia. Són molt roïns i m'han dit que si no els dóna una bossa d'or, s'emportaran a l'ogre molt lluny d'aquí; i no tornarà a veure-l mai més. 
- Oh! Quina terrible desgràcia! - es lamentava la dona de l'ogre -. Què he de fer ara? 
En Cigronet, molt astut, li va contestar llavors:
- Done'm la bossa d'or. Jo m'encarregaré de donar-li a aquells lladregots i així deixaran anar al seu home. 
La pobra dona que estava enamoradíssima de l'ogre que tenia per espòs, va fer cas al Cigronet i li dóna una bossa replena de monedes d'or. 
Quan el xiquet tingué la bossa a la mà, va dir Adéu a la dona de l'ogre i amb les seves botes màgiques va córrer disparat cap a casa dels seus pares. 


Quan va arribar a casa, abans que ningú pogués fer-li una abraçada, s'acostà a la taula i tombà la bossa amb totes les monedes d'or. Aquella pobra gent es refregava els ulls. Mai havien vist tants diners junts! La lluentor d'aquelles monedes il·luminava tota l'habitació!
Llavors, Cigronet digué molt orgullós:

- Pare, mare, germanets: amb l'or que hi ha en aquesta bossa mai més tornarem a passar fam ni necessitats. 
Quant a l'ogre, una llegenda diu que va dormir durant tres dies sencers i que, en despertar, es va trobar empresonat a la presó d'un castell reial. Sembla ser que el rei d'aquell lloc va ordenar als seus guàrdies que empresonessin a l'ogre malvat per a que mai més tornés a molestar cap vailet. 

I us preguntareu, com va saber el rei on estava dormint l'ogre? Doncs molt senzill. Amb les seves botes màgiques, en Cigronet es va plantar en dues gambades al castell i va explicar al monarca aquesta bonica història que acabeu de llegir. 

I aquesta història és tan veritat, com que aquest conte ja s'ha acabat. 

Charles Perrault

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…