Ves al contingut principal

El senyor Fortuna i el senyor Diner


Heu sentit mai parlar dels diners i la fortuna? Segur que sí. Però sabeu com es van conèixer? I com eren? No? Doncs ara ho sabreu... 

...es van conèixer en un banc: l'un hi entrava i l'altra en sortia. El Sr.Diners, l'home, era petit, grassonet, amb un cap daurat i una panxa platejada, i duia un cinturó fet tot de monedes. La Sra.Fortuna era una dona capritxosa, tossuda, una mica eixelebrada, i duia unes ulleres de cul de got. 

La qüestió és que es van conèixer i es van enamorar. Es van adonar que eren fets l'un per a l'altre, que es complementaven perfectament, i al cap d'un temps van decidir anar a viure junts. Al principi estaven enamoradíssims, però al cap d'un temps les coses van començar a canviar. La Sra. Fortuna, passaven tota l'estona discutint:
- Avui mano jo!
- No, que em toca a mi!
Era molt empipador. Però tot problema té una solució, com en aquest conte: "La Sra. Fortuna i el Sr. Diners". 
Un dia, la Sra. Fortuna, farta ja de tant discutir, va proposar al Sr. Diners un pacte:
- Mira, és molt senzill, farem una aposta, i qui la guanyi, mana.
I mirant al seu voltant va afegir:
- Veus aquell home trist i solitari que hi ha assegut en aquell banc? Doncs anem-hi a parlar i a veure qui li pot solucionar el problema que té, si tu o bé jo. Qui ho faci guanyarà i manarà, d'acord?
El Sr.Diners va voler començar el joc. Es va apropar al banc i, directament, va preguntar a l'home quin era el seu problema. El pobre home li va explicar, amb una veu molt trista, que tenia cinc fills que feia dies que no menjaven i que, a més a més, anaven sense abric en ple hivern. El Sr. Diners li va dir:
- És evident que no em coneixes. Si no, no et trobaries així. Però, de totes maneres, no entenc per què no treballes.
L'home li va dir que no era per falta de ganes, sinó perquè ningú no li donava feina. Llavors el Sr. Diners, que el volia ajudar i també volia guanyar l'aposta, es va arrencar una moneda del cinturó i l'hi va donar. 

L'home es va posar molt content i, sense perdre ni un minut, se'n va anar a la fleca a comprar un pa de quilo per als seus fills, però quan va voler pagar es va adonar que, estranyament, la moneda havia desaparegut de la seva butxaca. 
- Perdoni, es va disculpar avergonyit, però em sembla que he perdut els diners.
La Sra. Fortuna, que l'observava a distància, va començar a riure i riure sense parar. I el Sr. Diners, nerviós perquè veia que perdria l'aposta, va reaccionar ràpidament: es va tornar a acostar a l'home i li va donar un bitllet de 100. 

L'home, un altre cop content perquè tenia diners, va sortir corrents cap a una botiga a comprar un abric per als seus fills. Però quan va haver pagat es va quedar de pasta de moniato perquè el sastre, molt enfadat, li va dir que el bitllet era fals. El pobre home es va posar vermell i va sortir capcot de la botiga, gairebé plorant. 

La Sra. Fortuna reia encara més fort que abans i el Sr. Diners estava encara més desconcertat. Havia de fer el que fos per no perdre el joc, així que es va apropar a l'home, molt decidit i, aquesta vegada, li va lliurar un bitllet encara més gros: de 1.000. 

No havia tingut temps el pobre home de pensar què faria amb el bitllet quan uns lladres van venir corrents i l'hi van robar. 

La Sra. Fortuna, en veure-ho, gairebé s'ofega de l'atac de riure. Es va girar cap al seu marit i li va dir:
- Estimat, ja hem vist que ho has intentat de totes totes. Ara em toca a mi! Ara veurem qui pot més, si les faldilles o els pantalons. Ha, ha, ha!
La Sra. Fortuna, tota cofoia, es va apropar a l'home, que plorava desconsoladament estirat al banc mentre es deia: "La meva vida és un desastre, ho he perdut tot! Què puc fer, ara? Què puc fer?". I llavors li va bufar a l'orella amb tanta força que la sorra del seu votant es va escampar i, de cop i volta, va aparèixer la moneda que el pobre home havia perdut aquell matí. 

L'home es va ben fregar els ulls per assegurar-se que era cert el que veia i immediatament va pensar: "Almenys ara puc tornar a la fleca i comprar pa". Però encara no s'havia aixecat del banc que va aparèixer el sastre demanant-li mil excuses perquè s'havia equivocat, ja que el bitllet era de debò, i per disculpar-se li va regalar l'abric. 

No s'havia refet encara d'aquestes sorpreses, del canvi increïble que estava fent la seva vida, quan va sentir uns xiscles i unes veus que el cridaven. Era la policia, que havia atrapat els lladres que li havien robat els diners i que li volien tornar el que era seu. 

El pobre home no donava l'abast per assimilar tantes sorpreses i el cor se li inflava d'emoció: "Com pot ser que canviï tant la meva vida en un mateix dia? Tot el que semblava perdut em torna. Això sí que és tenir bona fortuna!..."

La Sra. Fortuna, encantada de la vida, es va encarar al seu home i li va dir:
- Què? Queda clar qui mana aquí, oi?
Però el que és realment important d'aquesta història és que, quan aquell pobre home va arribar a casa, els seus fills, en veure el pa de quilo i el meravellós abric que duia penjat al braç, van començar a saltar i a repetir:
- Visca el pare, visca el pare!!!
És ben clar, doncs, que Diners sense Fortuna no duen enlloc.  


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…