Ves al contingut principal

El sabater de Torregrossa (popular catalana)

Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa...


... tan pobre i carregat de mainada, que, per més que treballava de sol a sol, no guanyava prou per apanar-la. 
Un dia, tan apenat n'estava d'aquella pobresa seva, que veient que no podia alimentar els fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper:
- Si sabia que donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara mateix ho faria! 

En aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor. El qual li digué resoltament:
- Ja que m'has cridat, aquí em tens!
- Jo? -digué el sabater entre estranyat i esporuguit.
- Sí, home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aquí!
- Ah!, tu... però...
- Res, si te'n desdius, me'n torno!
- Ja veuràs, jo...
- Tu m'has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs és ben senzill, jo et donaré més feina que no voldràs. 
- Si ens entenem -arribarà a dir el desgraciat sabater.
- Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs l'ànima...
- Renoi! Renoi!...
- No hi ha renoi que valgui!
- I si me'n ve tanta de feina que no hi pugui donar l'abast, potser serà pitjor el remei que la malaltia.
- No, home, no! que jo et donaré feina i treballadors per fer-la.
I el pobre sabater, sense saber què deia ni què feia, respon:
- I quan vos l'hauré de donar, l'ànima?
- Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré.
- Doncs no en parlem més, vinguin els treballadors.
- Recorda't dels tractes! - digué el dimoni desapareixent.
No havia passat ni un minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d'eines. 
- És aquí que heu fet un pacte amb el dimoni?
- Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit.
- Doncs, feina, feina!
- Calleu, que ara us tallaré sabates.
- Feina! Feina! - repetien
Tan fort cridaven, que arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home:
- Què són tants crits?
- Aquests fadrins que he llogat, que estan fresturosos de treballar.
- Tres n'has llogat?
- Si, tinc molta feina.
- Si que t'ho havies portat callat!
- Què t'hi diré jo? -digué l'home per a dir alguna cosa.
El sabater anava enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar. 
Els altres, asseguts als tamborets, tan bon punt agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja hi clavaven puntes, ja l'arrodonien i en un tancar i obrir d'ulls, tenien una sabata feia i un parell sencer, i d'aquell un altre. 

A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Tothom se tirà a comprar-li sabates i hi acudien del carrer, de tota la població i de tots els pobles veïns. El sabater es feia d'or. 
Va passar per Torregrossa un regiment de tropa, i com que venien a peu i passaren per davant de cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per a tots els soldats n'hi hagué i encara en sobraren. 
Darrera d'aquell regiment en passà un altre, i darrera d'aquell un altre, i el sabater vinga a vendre sabater i vinga a fer diners. 
Però encara que feia diners a cabassos, mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses, però ja començava d'estar tip de tant sentir a tothora els crits d'aquells faristeus que deien:
- Feina, feina!
Aquell crit se li feia insuportable i fins i tot dormint i reposant el sentia. A tothora un o altre d'aquells galifardeus li cridava:
- Feina, feina!
Un dia no pogué més i desaparegué. Se n'anà a les golfes per no haver de sentir aquella veu que li recordava a tothora aquell maleït pacte amb el dimoni. 
A les golfes s'hi passà una bona estona, i començà a pensar tot analitzant la seva situació. No podia negar que guanyava més diners dels que volia i podia gastar, però resultava ser un esclau, tal com pintava. 
En aquestes, la seva dona hagué d'anar a les golfes, i se'l trobà arrupit i capficat. S'hi acosta i li diu:
- Què hi fas aquí? Què tens? Que no et trobes bé?
- Sí, però...
- Però, què?...
- Treballo massa!
- Això rai, no treballis tant.
- Sí, ja ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins?
- Despatxa'n algun!
- No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida.
- No pots, dius? No ho entenc...
El sabater es posa a plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant. 
- Ja t'ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni.
- Jesús, Maria, Josep! Que va de bo això?
- Sí, dona, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per a fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s'acabi la feina.
- Què més?
- Res més! Encara et sembla poc? Per això et dic que no els puc despatxar als fadrins que tinc.
- Doncs ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m'ho abans, ja hauríem acabat més aviat. Anem.
Van a la botiga i, així que els fadrins els veuen, comencen a cridar com de costum:
- Feina, feina!
- Ja us en donaré jo, de feina; d'aquí en endavant, jo mano a casa -digué la dona.
- La qüestió és feina, feina!
- Vosaltres, tant treballeu de sabater com d'altra cosa, oi?
- Sí, la qüestió és que ens doneu feina!
- Feina voleu, feina haureu. Tu! - diu a un d'ells-, vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs. 
Va a cercar la cistella i, en tornant, diu la sabatera:
- Haig de rentar; amb això, vés a l'hort i omple'm la pica de l'aigua del pou amb aquesta cistella. 
Quan hagué marxat el fadrí, diu a un altre:
- Ara vaig a cercar feina per a tu.
Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia al bres. 
- Té -li diu-, així que es desperti aquest menut de tres mesos, me l'ensenyes a llegir.
Ja em teniu al fadrí encarregat d'això agafant la criatura. 
- Ara n'hi haurà per a tu -digué al tercer fadrí.
Va cap dins de la casa i torna a sortir al cap d'un moment portant a la mà una pell negra. 
- Veus aquesta pell negra? -li diu-; doncs l'has de fer tota blanca.
Fa l'ullet al seu home, i surten de l'obrador. 
- Què et sembla? -li diu-. Tindran feina o no tindran feina?
- Em sembla que els costarà d'acabar-se-la -digué l'home arrencant un gran sospir.
- Doncs ja pots estar tranquil, i amb l'ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me'n vaig a veure el de l'hort.
Se'n va a l'hort i veu el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d'aigua i les abocava a la cistella. Quan l'hi tirava, tota se n'hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n'hi quedava gota. 
- Així va bé, noi, així va bé! -li va dir-. Em sembla que tens feina per a una bona estona.
Se'n va a veure el que havia d'ensenyar a llegir a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava d'ensenyar-li, la pobra criatura n'hi feia tant cas com si sentís ploure. 
- Mestressa -li digué el fadrí-, em sembla que és molt difícil.
- És difícil, sí, però guaita, l'angelet de Déu, si no ho entén, s'hi fixa.
Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l'ensabonada que havia clavat a la pell negra, un cop esbandia tornava a quedar negra com era. 
- Apa, noi apa! vinga fregar i ensabonar, a veure si t'hi llueixes. 
Passaren molts dies i la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li, l'un tractant d'omplir d'aigua la pica del pou amb la cistella, l'altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres mesos i l'altre provant de fer tornar blanca una pell negra. 
Cansat el dimoni d'esperar l'ànima del sabater, se'n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia passat. Entra a la sabateria i no hi veu cap fadrí. 
- Doncs on els tens? -pregunta a l'amo. 
- Anem a l'hort que en veuràs un -diu el sabater.
I el dimoni pogué veure com un dels seus fadrins s'afanyava en omplir amb una cistella la pica amb l'aigua del pou. 
- I l'altre on és? -va demanar.
- Anem, que el veuràs.
Van a una cambra i se'l troben dient la "a" a un menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre. 
- Ara ensenya'm què fa l'altre fadrí.
Van cap a la cuina i me'l troben fregant amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca. 
Segons veig -va dir el dimoni- has donat feina a aquests nois que no en podran sortir.
- Però treballen -féu el sabater.
- Oh! treballen, treballen... -respongué el dimoni-; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aquests xicots. Són dels millors dimonis que tinc, i tu amb el teu treball me'ls hi fas perdre el temps. Mira, més m'estimo proposar-te una cosa.
- Digues, i veurem si és enraonada.
- Jo t'alliberaré de la promesa de donar-me l'ànima, a condició que em deixis emportar aquests dimonis.
- Aneu's-en, en nom de Déu.
- No et dir aquesta paraula, home, ja marxem!
I corrents, corrents se'n van entornar a l'infern, d'on no sortiran mai més perquè no els haguem de sofrir ni cuits ni crus.


Contada per Mercè Teixidor, de Granja d'Escarp. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…