Ves al contingut principal

L'estrany desconegut (popular alemany)

L'estrany desconegut - Una mà de contes


Una vegada hi havia una família molt pobra que vivia al camp. 

Un dia els pares van donar tots els diners que tenien al fill gran i el van enviar al poble a comprar un bou. Pensaven que amb l'ajuda d'aquest animal podrien treballar molt més bé la terra i sortir de la misèria. El noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessa un gran bosc, i va emprendre el camí cantant i xiulant. 







Quan ja feia una bona estona que caminava, va veure sorprès que al costat del camí hi havia dos testos, un amb un cactus i l'altre amb unes estranyes flors vermelles. I mentre rumiava què hi devien fer allà al mig del bosc, va aparèixer de sobte un home encara més estrany enfilat dalt d'un cavall que li va demanar si li podia fer el favor d'aixecar el test de les flors vermelles perquè, d'aquesta manera, va dir-li, l'ajudaria a conquerir el cor d'una persona. 


El noi no va acabar d'entendre què volia dir amb tot allò de conquerir el cor d'una persona, però, com que sempre estava disposat a fer un favor, va aixecar el test i... Quina sorpresa! A sota hi havia una bossa plena de monedes d'or. El desconegut, però, no se'n va sorprendre gens i li va dir que es podia quedar la bossa de diners. Abans d'anar-se'n, però, li va donar dos consells. El primer, que quan arribés al poble no s'hostatgés a casa del governador. I el segon, que si algun dia necessitava ajuda exclamés "Tanàs!", i llavors ell l'ajudaria. Dit això, el noi va veure com entre els arbres desapareixia: "L'estrany desconegut". 

El noi, molt content perquè amb aquells diners podria comprar el millor bou del mercat, va arribar al poble quan ja s'havia fet de nit. Cansat del viatge, va trucar a la porta de la primera casa que va trobar, i no es va adonar que, precisament, era la del governador. 

I a la nit, mentre el noi dormia profundament somiant bous i vaques, el governador li va robar la bossa de diners. Estava segur que si el noi l'acusava del robatori, ningú no se'l creuria, perquè la paraula d'un pobre desgraciat com aquell noi no tindria cap valor contra la paraula d'un home tan important i poderós com ell. 

I així va ser. Al matí, en descobrir que li havien robat la bossa, el noi, desesperat, va acusar el governador, cosa que va provocar la sorpresa i la indignació de totes les autoritats del poble. 

- Això és una calúmnia! - va cridar furiós el governador, i immediatament el va fer detenir i empresonar. 

En aquell temps, enfrontar-se a un governador era molt perillós. Tant, que et podia costar la vida. Al cap de pocs dies, el jutge, comprat pel governador, el va condemnar a morir a la forca. 
Trist i desesperat, mentre esperava el dia de l'execució, el noi va recordar el segon dels consells que li havia donat aquell desconegut i, sense dubtar ni un moment, va exclamar "Tanàs!". Just acabar de pronunciar aquell nom, el desconegut se li va aparèixer. 

- Què vols? - li va dir. 

I llavors el noi li va explicar tot el que li havia passat. Quan va haver acabat, el desconegut li va recordar que ell ja l'havia avisat que no s'hostatgés a casa del governador, però que no tingués por, que l'ajudaria igualment. 

- Mira- li va dir-. a tots els condemnats a mort se'ls concedeix un últim desig. Doncs bé, quan ja tinguis la corda al coll, pronuncia ben fort una altra vegada el meu nom i jo t'ajudaré a aconseguir la llibertat. 

I dit això, l'home va desaparèixer. El noi va fer tot el que li havia dit el desconegut i, efectivament, li van concedir tres dies i després el van portar a la plaça per penjar-lo davant de tot el poble i de les autoritats. En l'últim moment, però, quan es va sentir la corda al coll, el noi va cridar "Tanàs!", i de seguida va entrar a la plaça un home molt ben vestit que es va acostar al governador i li va demanar per què volien penjar el seu germà. El governador li va respondre que el seu germà l'havia calumniat a ell, el governador, la màxima autoritat, acusant-lo d'haver-li robat diners, i que per això rebria el càstig que es mereixia. 

Llavors el desconegut va clavar els ulls al governador i li va dir:

- Doncs, ja que sou innocent, estic segur que no tindreu cap inconvenient a dir en veu alta i davant de tothom que el diable se us emporti, si heu robat aquests diners!

I el governador, enmig del silenci de tot el poble, sense dubtar ni un moment, va dir-ho:

- Que el diable se m'emporti ara mateix, si he robat aquests diners!

Quan va acabar de pronunciar aquestes paraules, el desconegut va fer un somriure diabòlic, va agafar el governador per una pota com si fos un pollastre i el va llançar damunt del carruatge mentre deia:

- Doncs així serà. Ara mateix se us emportaré, senyor governador!

I així va ser com el diable va conquerir el cor, i l'ànima, del governador. Tot seguit, va fer espetegar el fuet contra el cel i va cridar: "Cap a l'infern!"
I van desaparèixer tots dos com per art d'encantament sense deixar rere seu res més que una estranya pudor de sofre. 

L'endemà al matí el noi es va llevar molt d'hora, perquè havia de travessar un gran bosc, i va emprendre content el camí cap a casa. Mentre caminava, acompanyat d'un bou esplèndid, no parava de pensar que en la vida a vegades passen coses molt estranyes. 






Conte popular alemany





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…