Ves al contingut principal

L'arbre màgic (conte popular africà)

L'arbre màgic - Una mà de contes


Quan el món va ser món... 

... ningú sap per què, alguns indrets van ser més afavorits que altres. La nostra història transcorre en una terra llunyana, erma, resseca i clivellada pel sol, tot i trobar-se entre dos grans rius: el de l'est i el de l'oest. 

Aquests dos rius eren llocs perillosos pels homes i pels ramats per la quantitat de feres assedegades que, segons es deia, hi anaven a beure. 


En aquest paratge tan poc acollidor hi malvivia un petit poble de pastors. Tant malvivien aquesta pobra gent que, en una de les famílies, el pare i la mare es van morir, deixant un parell de cabres escanyolides i un nen orde, que ningú el volia perquè, segons sembla, ja tenien prou feina. El nen estava desolat, i en tenia motius. 

Aturat a l'ombra d'un gran arbre, l'únic arbre que havien vist els natius en aquella planura enorme, el nen va adonar-se que estava completament sol i desemparat. Només les cabres, la seva minsa possessió, li feien companyia. 
Al nen tan sols se li va acudir lamentar-se en veu alta. 
- Com sobreviuré tot sol si només sóc un nen? Què faré, ara?

En aquell moment, el vent va xiular entre les branques del gran arbre i, mentre algunes de les fulles volaven cap a l'est, una veu fonda va dir:
- Porta el ramat a beure al riu a l'est, avui les feres són a l'oest. 
El nen es va quedar de pedra. Qui havia parlat? L'arbre? Dubtós, va seguir el consell. I ves per on, resulta que li va anar bé. 
A partir de llavors, cada dia, abans de res, el nen preguntava davant de l'arbre:
- Gran arbre! On he de dur el ramat a beure? Al de l'est o al de l'oest?
Gràcies a les indicacions de l'arbre, el seu petit ramat li donava prou llet i prou carn per sobreviure. 



El rumor que el nen prosperava gràcies a les indicacions de l'arbre va arribar a orelles del fetiller del poble. Diuen que es va enfadar i enrabiar com no s'havia vist mai. Com s'hi atrevia, aquell marrec, a parlar amb la natura? Només ell tenia aquesta potestat. Era cosa seva. Allò s'havia d'acabar. Ell, ho havia d'acabar. 

Dit i fet. Destral en mà, va anar fins al gran arbre i, en un pim pam, el va tallar a trossets. 







L'endemà, el nen es va trobar l'arbre fet miques. Tot i així, confiat de mena, va fer la pregunta:
- Gran arbre! On he de dur el ramat a beure? Al riu de l'est o al de l'oest?
Sorprenentment, la veu fonda va contestar:
- Porta el ramat al riu de l'oest, avui les feres són a l'est. 


El nen, feliç, li va fer cas, com sempre. Quan el fetiller va descobrir que la seva acció no havia servit de res, gairebé té un cobriment, un atac i un infart alhora. 
- Això no quedarà així - cridava empipat. Qui es pensava que era aquell tap de bassa? Aquell cul d'olla, aquell cap de pardals!

Aquella mateixa nit, el fetiller va fer una pira immensa i va cremar els trossos que quedaven del gran arbre. Quan, l'endemà, el nen va arribar, ja només en quedaven les cendres. Tant li feia, ell confiava en l'arbre. I li va fer la pregunta:

- Gran arbre! On he de dur el ramat a beure? Al riu de l'est o al de l'oest?

Aquest cop la veu no es va sentir, però un vent suau va ajudar que les cendres poguessin assenyalar la direcció correcta. I el nen hi va encaminar el seu ramat. 

El fetiller no entenia res. "Cremant els trossos no n'hi havia prou?", pensava. Hauria d'eliminar les cendres, també? No se li va acudir res més que agafar-les i llençar-les al riu. Allò sí que havia de ser definitiu. 


Les cendres llençades al riu es van dissoldre a l'aigua. Van viatjar empeses pel corrent. Tot això, mentre el nen preguntava una vegada i una altra sense obtenir cap resposta:
- Gran arbre! On he de dur el ramat a beure?

Les cendres es van evaporar amb l'escalfor d'aquell sol de justícia i van formar un gran núvol. Tot això mentre el nen continuava insistint:
- Gran arbre! On? Gran arbre! On he de dur el ramat? Què faré, ara, si ningú respon les meves preguntes?


Desesperat, el nen va plorar desconsoladament. 
En aquell moment es va posar a ploure. Una pluja intensa, cosa insòlita en aquella terra. Les gotes de pluja es van barrejar amb les llàgrimes del nen i, juntes, van amarar el terra. I en un tancar i obrir d'ulls, va néixer un brot petit als peus del nen i tot seguit va sentir de nou la veu de l'arbre:
- Porta el ramat a beure al riu de l'est, avui les feres són a l'oest. 





A partir d'aquell dia, el nen es va encarregar que mai més res s'interposés entre ell i l'arbre. Tots dos van créixer i es van fer forts plegats. El nen va prosperar i, gràcies al gran ramat que va criar, va poder formar la seva pròpia família. 

El nen, agraït, no es va oblidar mai del gran arbre. El gran arbre no es va oblidar mai del nen. Tots els matins de la seva vida, el nen li preguntava, i tots els matins de la seva vida, l'arbre va contestar. 


Conte popular africà dels Malinke (Níger)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…