Ves al contingut principal

El vestit nou de l'emperador

El vestit nou de l'emperador - Una mà de contes 




Hi havia una vegada... 

... un emperador que vivia en un país molt, molt, molt llunyà. Era tan presumit que es passava el dia emprovant-se vestits i barrets, capes i corones davant dels centenars de miralls que havia fet penjar per tots els racons del palau. 
Fixeu-vos si n'era de presumit, que cada dia de l'any estrenava una peça nova. 

Atrets per aquesta fama de presumit que tenia l'emperador, un dia van presentar-se a palau dos impostors fent-se passar per uns reconeguts modistes del món de la moda. Però el més important de tot és que van dir que tenien al seu poder la tela més bonica del món, una tela tan prodigiosa que es feia invisible als ulls d'aquelles persones que eren ximples o dolentes. 

Quan la notícia va arribar a orelles de l'emperador, immediatament va ordenar que li fessin un vestit amb aquella fabulosa roba que es feia invisible. Els dos farsants van acceptar la feina, però a canvi li van demanar un bagul ple de monedes d'or i pedres precioses. Així doncs, de seguida que van rebre els diners van començar a fer veure que cosien, però a les seves mans no hi havia res. 

Al cap d'uns quants dies, l'emperador va cridar un dels seus ajudants de cambra i li va ordenar:
- Vés a veure com va tot, però torna de seguida a explicar-m'ho, que em moro de ganes de veure com queda el meu vestit nou. 

L'home va anar al taller on treballaven els farsants i es va quedar glaçat quan els dos personatges van portar-lo davant d'un maniquí que estava completament nu, sense ni una trista peça de roba que el tapés. 
- No us sembla magnífic? - va preguntar un dels dos impostors. 

El pobre ajudant de cambra no hi veia cap vestit, però, com que li feia por de quedar com un ximplet o com una mala persona, va contestar:
- És preciós! Jo diria que és un vestit insuperable, extraordinari! I així mateix ho comunicaré a l'emperador. 

El servent va tornar corrents davant l'emperador per explicar-li les bones notícies. 
- Majestat - va dir - amb aquest vestit sereu sens dubte l'home més elegant del planeta. No us podeu imaginar que bonic que és el vestit. Sereu la sensació del regne! La vuitena meravella del món!
Davant l'allau de lloances, l'emperador no va poder resistir la temptació de comprovar-ho en persona. I és clar, l'emperador tampoc no va veure cap vestit que cobrís el maniquí. Però també reaccionar igual i, per por que no el prenguessin per un beneit o per un dolent, va exclamar entusiasmat:
- Tot allò que m'havien dit és cert! És un vestit meravellós, digne de mi! El vull estrenar la setmana que ve, per la Festa Major. 

I els dos falsos sastres, mentre s'esforçaven per aguantar-se el riure, van comprometre's a tenir-lo acabat per la setmana vinent. Però van dir a l'emperador que s'havia de fer càrrec que treballar amb tantes presses era més car. I sense tallar-se gens ni mica, li van demanar més monedes d'or i més pedres precioses. 

Per fi va arribar la Festa Major. Aquell dia, de bon matí, els dos sastres mentiders van presentar-se a les dependències de l'emperador. El van despullar i van fer veure que li vestien amb la roba inexistent. 
- Meravellós! I l'estampat és elegantíssim! - va dir el primer
- El tall és perfecte! Com un guant! - va afegir-hi el segon

L'emperador es mirava i remirava a tots els miralls que l'envoltaven, però no hi havia manera de veure cap vestit. No va dir res, no va gosar obrir la boca de nou per la mateixa por que algú pogués pensar que era un emperador beneit o malvat. 

Al cap d'una estona va arribar el moment de la cerimònia. L'emperador havia de saludar els homes i les dones més importants del país. Els patges que l'acompanyaven van fer veure que agafaven la cua del vestit i així, despullat com havia vingut al món, va presentar-se davant la multitud que s'amuntegava per veure el famós vestit de l'emperador. 


L'emperador caminava majestuosament. "Magnífic!", "imponent!", "formidable!", "preciós!", cridava la gent quan el veien passar. 
Ell es pelava de fred, però ho dissimulava molt bé convençut que tothom, menys ell, era capaç de veure el vestit. 

La farsa va durar una bona estona. Ningú no s'atrevia a dir res per por de quedar com un ximple o com una mala persona. I així va ser fins que una nena petita d'entre el públic va dir:
- Però si no hi porta res al damunt!
I un altre nen igual de petit va afegir:
- Però si va despullat!

I va ser llavors quan tothom va atrevir-se a reconèixer que era veritat. I l'emperador, vermell com un tomàquet, va adonar-se que s'havia presentat davant els seus súbdits despullat com un nadó i que havia sigut víctima d'un engany. 

Com que havia fet tan el ridícul, van suspendre tots els actes de la Festa Major. Quan va arribar a palau, l'emperador, amb una bona calipàndria, va jurar que no es tornaria a deixar enganyar i que, d'ara en endavant, mai més no es refiaria de la gent que l'envoltava, d'aquells que només li deien allò que ell volia sentir. 

Els dos impostors que l'havien enredat van desaparèixer amb les monedes d'or i les pedres precioses i ningú no en va saber mai més res. I l'emperador va deixar de ser tan presumit i va saber agrair a aquella nena i a aquell nen la sinceritat que li havien demostrat. 

I conta contat, conta acabat. 

Hans Christian Andersen

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…