Ves al contingut principal

El plegador de carrers

Una mà de contes












Tot va començar... 

... amb uns geranis acabats de plantar als tests de la plaça Major. L'endemà, uns quants senyals pintats de rosa. Després, tres semàfors trencats. Al cap de quatre dies, les bústies del carrer Nou, que rajaven com fonts, amb tot de segells i sobres i frases ofegades. Un naufragi sensacional. 

Però el que ja va començar a treure de polleguera l'alcalde de Vilapolida va ser que una nit van apedregar el rellotge suís de l'ajuntament. I quan es va trobar amb mig quilòmetre de fil de telèfon penjat per estendre-hi la roba, ja no va poder més. 

Vilapolida estava a un pas de convertir-se en el poble més ruïnós del planeta. I el que és pitjor: de fer-se famós per ser el més llardós. 

Intolerable. A Vilapolida ja no se sabia ni quina hora era. 

És clar, i no només l'alcalde estava indignat. Els veïns, molts, la immensa majoria, -perquè se suposa que algun veí en devia de saber alguna cosa, de tant desgavell - també estaven indignats i reclamaven solucions immediates i dràstiques. 

El senyor alcalde va decidir, doncs, buscar la solució definitiva. Va recordar que un dia, entre els anuncis de serrallers d'urgència i instal·ladors d'antenes que va trobar a la bústia, hi havia una targeta que li va cridar molt l'atenció. S'hi anunciava un tal Jaume Plegambé, "el millor plegador de carrers del món mundial". 

I així és com va arribar a Vilapolida en Jaume Plegambé: el plegador de carrers. 

En arribar, va rebre instruccions ben precises:
"Plegaràs els carrers i les places d'aquest poble cada vespre a les vuit. A les nits tot això ha de quedar net i endreçat". I així ho va fer, puntual com un rellotge. 

Cada vespre, doncs, a les vuit en punt, en Jaume Plegambé començava la feina al poble de Vilapolida. Primer de tot, passava per carrers i places tocant una trompeta i cridant:
"Les vuit del vespre! Tothom a casa!"
Per cert, un detall important, a en Jaume Plegambé se'l coneixia també com el senyor Cremalleres per la devoció que tenia per aquest invent que ell considerava, sense cap mena de dubte, el més polit i pràctic de la història de la tècnica. 

Cada dia, doncs, la mateixa cantarella:
"Les vuit del vespre! Entreu als carros! Lligueu els gossos! Fora les cadires!"

En Jaume Plegambé era implacable, com que l'alcalde li havia encomanat de plegar-los puntualment cada dia a les vuit, ell així ho feia sense admetre cap mena de reclamació. I tothom s'afanyava a entrar als carros i a guardar les cadires. 
A l'hivern, com que la gent es recollia a casa més dhora, no hi havia gaire problemes perquè els veïns complissin les ordres. 
Primer agafava una punta del carrer amb molta delicades, l'estirava fent un cop sec i allò es plegava talment com si fos un joc de cartes. 
Al principi els veïns sortien encuriosits als balcons per veure com treballava en Jaume Plegambé. Era tot un espectacle. 

I així els carrers quedaven plegats fins l'endemà, quan cada matí, a les vuit en punt, els tornava a posar tots al seu lloc. Però en arribar l'estiu tothom va començar a protestar perquè es volia quedar a xerrar i prendre la fresca. A més, i si una nit resulta que havien de sortir corrent a comprar una aspirina? O si volien anar, per exemple, a caçar cargols amb llanterna?
Els vilapolins i vilapolines se'n van cansar.  Es queixaven amb tota la raó del món, però no hi havia res a fer. L'alcalde n'estava ben satisfet i en Jaume complia les seves ordres cada vespre. 

Fins que un dia va passar el que havia de passar. Per culpa d'una cremallera rebel que no es volia deixar tancar, en Jaume Plegambé va fer tard. 
Els veïns no s'ho podien creure, però a les vuit i dos minuts encara no havien començat a plegar els carrers. En Jaume Plegambé, amoïnat com una mala cosa per aquell retard, es va posar a plegar-ho tot més ràpid que el vent. Molt nerviós, feia unes coses estranyíssimes. Tothom reia. De tan de pressa que anava, va caure, va estirar el carrer Nou massa fort i ras!
Li va quedar un plec tot abonyegat, amb un semàfor i una jardinera a la vora de l'abisme. Semblava un bunyol. 

L'alcalde, en veure allò, no s'ho va pensar ni un segon. Enfurismat per aquell bunyol monumental, el va despatxar de seguida. 
"Vilapolida no pot tenir ni un bunyol!" - li va dir, tal com sona. 

I així, mentre l'alcalde encara busca el millor plegador de carrers del món que no espatlli les coses, els vilapolins i vilapolines estan més contents que mai. Ara miren de tractar amb molt de compte les flors de la plaça i el rellotge de l'ajuntament. A les nits d'estiu ja poden xerrar i prendre la fresca. Fan festes, balls i fires de nit. 



Però sempre, sempre, n'hi ha algun que vigila els afores perquè no torni a venir mai més cap plegador de carrers. I tot gràcies a un bunyol i a una cremallera. 




Autora: Dolors G. Cornellà




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…