Ves al contingut principal

El llum

Hi havia una vegada... 

... un nen que es deia Biel que vivia a Mallorca amb la seva mare, la senyora Catalina. Com que eren molt pobres i no tenien casa, passaven els dies recorrent els camins de l'illa i anant de poble en poble per demanar caritat o alguna cosa per menjar. 

Una tarda, morts de gana i pelats de fred, mare i fill caminaven per un camí solitari quan uns núvols negríssims van tapar el cel. 

- Em sembla que en caurà una de bona - va dir en Biel quan va notar sobre el cap les primeres gotes de pluja-. Mare, em sembla que hauríem de buscar un lloc per refugiar-nos i passar-hi la nit. 

Efectivament, al cap de cinc minuts, ja plovia a bots i barrals. En Biel i la senyora Catalina corrien pel camí i, quan ja començaven a estar ben xops, a la sortida d'un revolt, van veure una casa dalt d'un turó. 

- Mira, mare, estem salvats! - va cridar en Biel tot esverat quan va veure la casa-. Anem a veure si els amos ens deixen un raconet per arrecerar-nos. 

I saltant un petit mur de pedra, en Biel i la seva mare van anar cap aquella casa, disposats a trobar un lloc on esperar que amainés la tempesta. 

Però a mesura que s'hi acostaven, cada cop tenien més la sensació que alguna cosa estranya flotava en l'ambient. Van observar que no sortia fum de la xemeneia, malgrat que feia fred. I que tampoc no es veia llum al darrere de les finestres. També van adonar-se que la porta d'entrada estava esbotzada i oberta de bat a bat. Allò no era normal. De seguida van comprendre que era una casa abandonada. 

"Que hi ha algú?", van cridar unes quantes vegades des del portal. "Que hi ha algú?", van tornar a repetir, per si no els havien sentit. 

I no va contestar ningú. Tot estava en silenci, només se sentia el bufec del vent. 

Cansats d'esperar una resposta i en no veure-hi cap senyal de vida, en Biel i la senyora Catalina van atrevir-se a entrar quan ja estaven calats fins als ossos. De mica en mica van anar ficant, a les fosques, per dins la casa, fins que, sobre la taula de fusta de la cuina, van trobar una espelma mig gastada. La van encendre amb un llumí i es van asseure al voltant de la taula mentre sentien l'esclat dels trons i el soroll de les gotes de pluja que picaven contra els vidres de la finestra. Estaven tan tranquils quan, de sobte, van sentir una veu que deia:
- Porteu-me un llum! Porteu-me un llum!

A tots dos se'ls va congelar la sang de l'ensurt. 
- Mare, que l'has sentida aquesta veu? - va preguntar en Biel molt espantat. 
- Calla, Biel! que no sento res - va dir la senyora Catalina tota neguitosa. 
Al cap d'un moment, la veu misteriosa tornava a ressonar per tota la casa:
- Porteu-me un llum! Porteu-me un llum!

Confiats que es tractava del propietari de la casa, la mare i fill van enfilar escales avall, en direcció al lloc d'on venia la veu. 

- Porteu-me un llum! Porteu-me un llum! - insistia sense parar. 

En Biel i la senyora Catalina van travessar un passadís que els va dur fins a una porta entreoberta. 
- És aquí, mare. La veu surt d'aquesta habitació - va dir en Biel mentre sentia com li tremolaven les cames de por. 
Van obrir la porta molt a poc a poc i van entrar a l'habitació intentant no fer soroll. Era una sala on en un racó hi havia un home assegut en una gran butaca. Era un senyor molt molt vell, que semblava que tingués més de cent anys amb una barba blanca tan llarga, que se li arrossegava per terra. I, el més curiós de tot és que a les mans hi tenia un llibre obert. 
- Vine aquí, nen, vine sense por - va dir el vellet -. Acosta'm l'espelma, que no puc llegir. 
En Biel va creure sense protestar, i va aguantar l'espelma al costat del llibre. 
- Gràcies, fill. Ara sí que m'hi veig. 
I el vell es va posar a llegir, devorant pàgina rere pàgina sense badar boca. 
Al cap d'una bona estona, quan a en Biel ja li feia mal el braç de tant aguantar l'espelma, el vell va tancar el llibre d'un cop sec. Plas! I, aixecant la mirada lentament, va dir:

- Gràcies a tu he pogut acabar el llibre. Ja començava a pensar que no ho aconseguiria mai. Fa 75 anys que sóc mort. Em vaig morir de sobte, una tarda plujosa com la d'avui, mentre estava assegut en aquesta butaca llegint aquest llibre tan interessant. I, com que a mi no m'ha agradat mai deixar les coses a mitges, no podia descansar en pau fins haver-lo acabat. I ho he fet gràcies a tu. Ara ja me'n puc anar al cel, però abans vull agrair-te això que has fet per mi... 

I assenyalant un amagatall que hi havia al terra de la sala, el vell va confessar a en Biel que allà fins hi trobaria un tresor. Un cofre ple de monedes d'or que eren per a ell i la seva mare com a recompensa per haver sigut tan amable d'acostar-li un llum per poder acabar el llibre. 

En Biel va endinsar-se en el cau secret i al cap de poc en sortia, davant la mirada atònita de la senyora Catalina, carregat amb el cofre de les monedes d'or. 

- Mira, mare... Som rics! - va dir en Biel amb un somriure d'orella a orella -. Em sembla que a partir d'ara ja no tornarem a passar gana ni haurem de tornar a demanar almoina mai més. 

Al cap d'una estona, en Biel i la senyora Catalina van veure com el vellet venerable desapareixia del seu costat, esfumant-se com si fos un fantasma. 

- Adéu, bon home... Que descanseu en pau. I moltes gràcies pel tresor! - va cridar en Biel  quan gairebé ja no se'l veia. 

D'aquesta història ja fa uns quants anys. Amb el tresor, mare i fill can comprar aquella casa de camp tan atrotinada i, a poc a poc i a base de treball, l'han aconseguida transformar en una masia ben bonica, envoltada d'unes oliveres que floreixen puntualment cada primavera. En Biel i la senyora Catalina saben que és la millor casa del món. 
I hi viuen feliços i mengen anissos, gràcies a la tènue llum d'una espelma amb que va il·luminar la lectura d'un fantasma. 


Conte popular mallorquí




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…