Ves al contingut principal

El gegant egoista

El gegant egoista - Una mà de contes



En Ferran mirava per la finestra i ho veia tot de color blanc. La neu era com una manta blanca que cobria les teulades de les cases, els arbres, el carrer, els cotxes i també el jardí on acostumava a jugar cada tarda quan feia bo. Feia una setmana que no parava de nevar. I en Ferran estava avorridíssim i molt empipat, perquè amb aquest temps no el deixaven sortir de casa. 

"Quan pararà de nevar?", es preguntava una vegada i una altra sense deixar de mirar per la finestra. Cada dia, després de dinar, es plantificava davant de la tele per veure què deia l'home del temps. Però aquell senyor sempre repetia el mateix: "Abrigueu-vos ben abrigats perquè continuarà nevant sense parar". "Quin rotllo!" pensava en Ferran. 

Diumenge, mentre els pares eren a al cuina rentant plats, en Ferran va trobar un llibre damunt la tauleta que hi havia al davant de la llar de foc. Era al costat de la pipa i les ulleres del pare. Encuriosit, el va obrir a l'atzar i hi va descobrir el dibuix d'un gegant tremolant de fred. "Què és això?", es va preguntar. "Sembla un gegant glaçat". I sense dubtar-ho, en Ferran es va asseure còmodament al butacó, va agafar aquell llibre, que pesava com un mort, i el va començar a llegir. Era la història del gegant egoista. 

Hi havia una vegada... 

... un poble amb un jardí meravellós dalt d'un turó. Cada tarda, totes les nenes i els nens hi anaven a jugar fins que es feia fosc. Però vet aquí que un dia, va aparèixer un gegant de molt mal humor. 

- Què hi feu aquí, marrecs? - va cridar el gegant sense contemplacions -. Aquest jardí és meu i no vull que hi torneu a jugar mai més. Ara ja ho sabeu. Au, fora d'aquí!

Era el gegant que vivia a la casa del turó i que havia estat fora de viatge durant deu anys. Com ja us podeu imaginar, totes les nenes i els nens van espantar-se molt en sentir els crits que feia el gegant amb la seva veuota. I en un tres i no res, van desaparèixer del jardí per art d'encantament. 

L'endemà a la tarda, quan els nens i les nenes es van trobar per anar ajudar, van veure sorpresos que el gegant havia aixecat un mur altíssim al voltant del jardí. Era tan alt que era absolutament impossible que algú el pogués saltar. 

Van anar passant els dies i va arribar l'hivern. La neu ho va pintar tot de blanc durant tres mesos, fins que un dia va tornar a arribar la primavera. Però vet aquí que mentre a tot el poble les flors brotaven i els ocells cantaves, a l'emmurallat jardí del gegant seguia sent hivern i tot continuava cobert de neu. A la casa del gegant, hi feia un fred que pelava. Era com una nevera. 

Després d'uns quants anys seguits d'hivern, el gegant era com un moribund. Tenia el nas glaçat, els llavis tallats i les orelles completament plenes de penellons. El pobre no notava ni els dits de les mans i tenia les cames com dues barres de glaç. Ja no podia més. 

Quan gairebé ja s'havia convertit en un tros de glaç, al gegant li va semblar sentir el cant d'un ocell. El sentia molt fluix, perdut entre els xiulets del vent. 


A través dels seus ulls glaçats, va poder veure que una part del mur s'havia ensorrat. S'hi havia fet una escletxa per on s'havia colat un nen petit. El gegant no sabia si somiava o no. Però es va sorprendre de veure que en un moment la primavera esclatava i entrava al seu jardí per aquella escletxa de la paret. El gegant plorava d'alegria mentre veia que els ocells tornaven a cantar, que les flors brotaven sense parar entre la neu que es fonia ràpidament. El gegant estava tan content que, en un atac de felicitat, va enderrocar tot el mur per poder compartir el seu jardí amb tothom. I l'hivern ja no va tornar a glaçar mai més el jardí del gegant. 

- He sigut molt egoista volent el jardí només per a mi - reconeixia tot penedit el gegant-. Us prometo que no tornaré a construir cap altre mur. D'ara en endavant, el jardí serà de totes les nenes i els nens del món. 



Oscar Wilde

Aquesta era la història del gegant egoista. En Ferran va tancar el llibre tot amoïnat. Pensava en el gegant, en l'hivern, en aquell nen que quan va entrar dins del jardí portava la primavera. En Ferran va aixecar-se del butacó com si tingués una molla al cul i va tornar a mirar per la finestra. Res. Al carrer la neu continuava monòtonament. 

- Què? Ho faig o no ho faig? - es va preguntar tot nerviós -. M'hi he d'atrevir. Ho he d'intentar. 

Tot decidit, en Ferran es va posar l'anorac més gruixut que tenia i els guants i la bufanda de llana que li havia fet l'àvia. I sense fer soroll, per no cridar l'atenció dels pares, va sortir sigil·losament al carrer i va començar a caminar sota la neu. Tenia fred, molt de fred. Quan encara no havia fet ni cent metres, en Ferran ja tenia les galtes vermelles com tomàquets i el nas li començava a gotejar. Per por de no agafar una pulmonia, en Ferran va córrer fins al parc on sempre jugava quan feia bo i que en aquell moment era tancat per culpa de l'hivern. Va mirar cap al cel i, de sobte, la neu va deixar de caure. Ja no nevava. I, poc després, el sol començava a sortir. 

- Si! - va cridar amb totes les seves forces -. Ho sabia, ho sabia!

I abans d'adonar-se'n, en Ferran ja estava envoltat d'un munt de nens i nenes amb qui es va posar a jugar a tots els jocs imaginables. 








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…