Ves al contingut principal

El gat amb botes

Hi havia una vegada... 

... un vell moliner que tenia tres fills. Quan s'acostava l'hora de la seva mort els va fer cridar per repartir-los l'herència. Al fill gran li va deixar el molí, al mitjà l'ase i al més petit de tots el gat. 

El fill petit estava molt trist, perquè creia que ell havia sigut el que havia sortit més mal parat de tots. 
- El meu germà gran pot moldre i el mitjà pot muntar l'ase i ajudar el gran, però jo què faré amb el meu gat? Si em faig un parell de guants amb la seva pell ja no em quedarà res!

- Escolta'm - va començar el gat, que ho havia entès tot - no m'has de matar només per treure de la meva pell un parell de guants. Encarrega que em facin un parell de botes perquè pugui sortir a que em vegi la gent i ben aviat rebràs ajuda. 

El fill petit del moliner es va sorprendre molt quan el gat va començar a parlar d'aquella manera, però com que just en aquell moment passava per allà el sabater, el va cridar i li va demanar que passés per prendre-li les mesures al gat. Quan el sabater va tenir enllestides les botes del gat se les va posar, va agafar un sac i omplí el fons de gra. A la boca del sac el gat hi col·locà una corda per poder tancar-lo i després se'l tirà a l'esquena i sortí per la porta caminant sobre dues potes com fos una persona. 

Per aquells temps regnava al país un rei al que li agradava molt menjar perdius, però hi havia tanta misèria que era impossible aconseguir-ne cap. El bosc sencer n'estava ple, però eren tan fugisseres que cap caçador podia capturar-les. Això ho sabia el gat i es va proposar que ell ho faria millor que ningú. Així doncs, quan va arribar al bosc va obrir el sac, va escampar per dins el gra i la corda la va col·locar sobre la gespa, ficant el cap en un bolet. Allà es va amagar ell mateix a esperar. Ben aviat van arribar corrents les perdius, van trobar el gra i es van anar ficant elles soletes dins el sac per menjar-se el gra que el gat hi havia col·locat, una darrere l'altra. Quan ja hi havia una bona quantitat de perdius dins el sac el gat va estirar la corda, tancà el sac corrents i s'endugué el sac ple cap al palau del rei. 

La guàrdia cridà:
- Alto! On vas?
- A veure al rei - va respondre sense més el gat. 
- Estàs boig? Un gat a veure el rei!
- Deixeu-lo anar - va cridar un altre - que el rei sovint s'avorreix i potser el gat el diverteixi. 

Així, quan el gat va arribar davant el rei li va fer una reverència i digué:
- Senyor meu, el compte (aquí va dir un nom molt llarg i distingit) presenta els seus respectes al seu senyor rei i li envia aquí perdius que acaba de caçar amb un llaç. 

El rei es va meravellar d'aquelles perdius tan grosses que duia el gat dins el sac. No cabia en si d'alegria i ordenà que fiquessin al sac del gat tot l'or del seu tresor que aquest pogués carregar. 

- Porta-li al teu senyor i dóna-li les gràcies pel seu regal. 

El pobre fill petit del moliner, però, estava a casa assegut al costat de la finestra amb el cap recolzat a la mà, pensant que ara s'havia gastat les últimes monedes que li quedaven en les botes del gat i dubtava que aquest fos capaç de donar-li alguna cosa d'importància a canvi. Llavors va entrar el gat, descarregà el sac que duia a l'esquena, el va descordar i va escampar tot l'or que hi havia dins el sac davant del moliner. 

- Aquí tens, a canvi de les botes. I el rei t'envia les seves salutacions i et dóna les gràcies pel teu regal. 

El moliner es va posar molt content en veure totes aquelles riqueses que li havia dut el seu gat, sense comprendre encara molt bé com havien anat a parar allà. Però el gat li va explicar tot mentre es treia les botes i després va dir:

- Ara ja tens prou diners, sí, però això no acaba aquí. Demà em posaré altra cop les meves botes i et faré encara més ric. Al rei li he dit que tu erets un compte. 

L'endemà, tal com havia promès, el gat, ben calçat, sortí altra vegada de caça i li portà al rei bones peces. 
Així succeí tots els dies. I tots els dies el gat portava or a casa i el rei va arribar a apreciar-lo tant que podia entrar i sortir del palau al seu gust. 
Un cop estava el gat a la cuina del rei escalfant-se amb els fogons quan va arribar el cotxer maleint:

- Que se'n vagin al diable el rei i la princesa! Volia anar a la taverna a beure i a jugar a les cartes i ara resulta que els he de portar de passeig al llac! 

Quan el gat va escoltar això, va córrer a casa del moliner i li va dir:

- Si et vols convertir en compte i ser ric, surt amb mi i vine al llac a banyar-te. 

El moliner no va saber què contestar, però va seguir al gat, perplex i sense comprendre res. Quan van arribar al llac es va despullar sencer i es tirà a l'aigua. El gat, per part seva, va agafar-li la roba i se la va endur per amagar-la. Tot just va acabar d'amagar la roba del seu amo, va arribar el rei i el gat va començar a gemegar i a cridar:
- Ai, rei meu! El meu senyor s'estava banyant aquí al llac i ha vingut un lladre que li ha robat tota la roba que tenia a la vora del riu i ara el senyor compte està a l'aigua i no pot sortir. Com segueixi així molt de temps es refredarà i morirà! 

En sentir allò, el rei va donar la veu d'alto i un dels seus servents va haver de tornar corrents a buscar robes del rei. El senyor compte es va posar les luxoses robes del rei i, com que el rei ja li tenia molt d'afecte per les perdius que creia haver rebut per part seva, el moliner va haver de seure al costat del rei a la carrossa. La princesa tampoc es va enfadar per això, doncs el compte era jove i elegant i li agradava força. 

El gat, per part seva, s'havia avançat i va arribar a un gran prat on hi havia més de cent persones recollint fems. 

- Eh, de qui és aquest prat? - va preguntar el gat. 
- Del gran mag
- Escolti'm: el rei passarà ben aviat per aquí. Quan pregunti de qui és aquest prat, contestin que del compte. Si no ho fan, moriran tots!

A continuació, el gat va seguir el seu camí i va arribar a un camp de blat tan gran que ningú podia abastar-lo amb la vista. Allà hi havia més de dues-centes persones segant i el gat va preguntar:
- Eh, gent, de qui és aquest gra?
- Del mag
- Escolti'm: el rei passarà per aquí ben aviat. Quan pregunti de qui és aquest gra, contestin que és del compte. Si no ho fan, moriran tots!

Finalment, el gat va arribar a un bosc magnífic. Allà hi havia més de tres-centes persones talant els grans roures que allí i creixien i fent-ne llenya. I el gat els va preguntar:
- Eh, gent, de qui és aquest bosc?
- Del mag
- Escolti'm: el rei passarà per aquí ben aviat. Quan pregunti de qui és aquest bosc, contestin que és del compte. Si no ho fan així, moriran tots!

El gat va continuar encara més endavant i tota la gent el seguia amb la mirada. Com que tenia un aspecte tan sorprenent i caminava per allà amb botes com si fos una persona, tots s'espantaven d'ell. 
Ben aviat va arribar al palau del mag, va entrar descaradament i es presentà davant d'ell. El mag el va mirar amb menyspreu i li preguntà qui era. El gat va dir tot fent una reverència:

- He sentit a dir que pots transformar-te en qualsevol animal. Si és en un gos, una guineu o un llop m'ho puc creure, però en un elegant em sembla totalment impossible. I per això he vingut, per convèncer-me per mi mateix. 

- Això per a mi és una minúcia - va dir orgullós el mag. 

I en un instant es va transformar en elefant. 

- Això és molt, però pots transformar-te també en un lleó?
- Això tampoc és res per a mi - va dir el mag, que es va convertir en un lleó davant del gat. 

El gat es va fer el sorprès i va exclamar:
- És increïble! Això no m'ho hagués imaginat jo ni en somnis! Però encara més que tot això seria si poguessis transformar-te també en un animal tan petit com un ratolí. Segur que tu pots fer més coses que qualsevol altre mag del món, però això sí que seria impossible fins i tot per tu. 

El mag, en sentir aquelles dolces paraules, va dir molt amablement:
- Oh, si, estimat gatet, això també puc fer-ho. 

I, dit i fet, es va posar a donar salts per l'habitació convertit en ratolí. El gat el perseguí, el va atrapar d'un salt i se'l va menjar en un tres i no res. 
El rei continuava passejant amb el compte i la princesa quan van arribar al prat. 
- De qui és aquest prat? - preguntà el rei
- Del senyor compte! - van exclamar tots, tal com el gat els hi havia ordenat. 
- Aquí tens un bon tros de terra, senyor compte - va dir el rei sorprès
Quan van arribar al camp de blat el rei va preguntar:
- Eh, gent, de qui és aquest gra?
- Del senyor compte!
- Vaja, senyor compte! Quantes terres tens!
A continuació, passant pel bosc, el rei va preguntar:
- Eh, gent, de qui és aquest bosc?
- Del senyor compte!
El rei es va quedar encara més sorprès i va dir:
- Has de ser un home molt ric senyor compte. Jo no crec que tingui un bosc tan magnífic com aquest al meu reialme. 

Finalment, van arribar al palau del mag. El gat estava a dalt de tot, a l'escala i quan la carrossa reial es va aturar va baixar corrents d'un salt, obrí les portes i digué:
- Senyor rei, ha arribat al palau del meu senyor, el senyor compte. 

El rei baixà del carruatge meravellat del magnífic edifici , que era casi més gran i més bonic que el seu propi palau. El compte va conduir a la princesa escales amunt cap al saló principal, que enlluernava la gent d'or i pedres precioses. 
En aquell moment la princesa li va ser promesa en matrimoni al compte i, quan el rei va morir, el moliner es convertí en rei. I el gat amb botes en primer ministre. 

Vet aquí un compte, vet aquí un gat, que aquest conte ja s'ha acabat. 




Conte tradicional popularitzat per Charles Perrault



El gat amb botes - conte explicat per nens


Cuentos clásicos - El gato con botas (versió en castellà)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…