Ves al contingut principal

"Però jo sóc un ós!"



Aquest conte crec que és una lectura molt adequada per al públic infantil per la seva simplicitat i la seva estructura cíclica, és a dir, que l'acció inicial és idèntica a l'acció final. També és interessant tenir en compte que el narrador es dirigeix directament al lector, especialment al final. 


El conte té un sentit figurat. És una al·legoria, una metàfora amb un sentit ètic i moral molt fort. 


Crec que la moralitat principal del conte és la pèrdua de llibertat dels individus en el món modern. El conte reflecteix una despersonalització de les persones, que perden la identitat personal per passar a ser un número més dins una fàbrica que no reconeix cada individu com a ésser diferenciat. 



La identitat personal és el conjunt de trets i característiques, propis d'un individu en concret o d'un col·lectiu, que els caracteritzen davant dels demés. La identitat és, en definitiva, la consciència que té una persona de ser ella mateixa, de ser diferent dels altres. Aquesta identitat s'ha de mantenir ferma i invariable davant de dificultats o problemes (com els que té l'ós protagonista del conte) per tal que l'individu es mantingui estable emocionalment i ferm davant situacions difícils.  

La construcció de la nostra identitat personal comença en el moment en el que naixem, depèn de les interrelacions amb el món que ens envolta. La identitat personal de l'infant s'arrela en les identitats dels que l'envolten. Els seus models principals són els pares i el mestre, en aquest ordre. És per això, que en la primera etapa de vida (0-6 anys) els pares i els mestre juguen un paper capital en el desenvolupament de la personalitat i en la construcció de la identitat personal del nen. 

També podríem parlar dels rols socials establerts per la societat i dels estereotips prefixats, però això ho deixarem per un altre moment. 

La importància de tenir una identitat personal ferma i sense estries crec que és la moralitat que vol transmetre Frank Tashlin amb el seu conte, "Però jo sóc un ós!". 

















"Però jo sóc un ós!"


Hi havia una vegada - de fet, va ser un dimarts - un ós que estava aturat a la vora d'un gran bosc tot mirant fixament cap al cel. I vet aquí que allà dalt de tot, ben lluny, va veure un estol d'oques salvatges que volaven cap al sud. Llavors va mirar els arbres del bosc. Les fulles s'havien tornat grogues i marrons, i ara l'una, ara l'altra, anaven caient de les branques. Sabia que quan les oques volaven cap al sud, i quan les fulles queien dels arbres, l'hivern no trigaria a arribar, i la neu cobriria tot el bosc. Era doncs, el moment de buscar una cova on poder passar, ben protegit, tots aquells dies de fred. I això va ser, just, el que va fer.

Al cap de poc temps - de fet, va ser un dimecres -, van arribar uns homes... tota una colla d'homes carregats de plànols, mapes i instruments per prendre mides. Van projectes, traçar i amidar tot el terreny que hi havia al voltant de la cova. Després van arribar d'altres homes carregats d'excavadores, serres, destrals i tractors. I van excavar, serrar, tallar, piconar i remoure-ho tot d'una banda a l'altra. I van treballar, treballar i treballar fins a construir una gran, enorme... fàbrica, just damunt de la cova on l'ós dormia. La fàbrica va funcionar durant tot el llarg i glacial hivern. I llavors va tornar la primavera...

Allà, a baix, a sota mateix d'un dels edificis de la fàbrica, l'ós es va despertar. Va parpellejar i va badallar. Es va aixecar, encara ben ensonyat, i va mirar al seu voltant. Era molt fosc i amb prou feines s'hi veia. Però al lluny va veure una llum.
- Ah! - va dir -, allà hi deu haver l'entrada de la cova. - I va tornar a badallar.

Va pujar les escales fins a l'entrada i va sortir a fora, on brillava un sol primaveral. Encara mig endormiscat, li costava d'obrir els ulls. Però no va pas estar gaire temps amb els ulls mig clucs. De cop se li van obrir com taronges: on era el bosc? On era l'herba? On eren els arbres? On eren les flors? Què havia passat? On es trobava? Tot li semblava estrany. No sabia pas on era. 

Però nosaltres sí, oi? Sabem que es trobava just al mig d'una fàbrica que treballava a ple rendiment. 

Va tornar a tancar els ulls i es va clavar un pessic. Després, molt a poc a poc, va tornar a obrir els ulls i va mirar al seu voltant. Però els grans edificis encara eren allà. No, no era un somni. Allò era de veritat. Just en aquell moment, un home va sortir per una de les portes:
    - Ep, tu! A treballar! - li va dir -. Sóc el contramestre, i si no m'obeeixes et denunciaré. Llavors l'ós li va dir:
    - Però jo no treballo aquí. Jo sóc un ós. 
El contramestre va esclafir a riure:
    - Aquesta sí que és bona excusa per no treballar: dir que és un ós!
    - Però és que jo sóc un ós - va dir l'ós
El contramestre va deixar de riure molt enfadat. 
    - No intentis entabanar-me - va exclamar -. Tu no ets un ós. Tu ets un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. Et portaré al despatx del cap de personal. 
    - De debò que s'equivoca - va dir l'ós -, jo sóc un ós. 
El cap de personal també estava molt empipat. 
    - Vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré davant del Sotsdirector. 
L'ós encara va afegir:
    - Perdoni, però com pot dir això? Que no veu que jo sóc un ós?
El Sotsdirector encara estava més enrabiat. Es va alçar de la butaca i va dir:
    - Vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré davant del Director. 
L'ós es va repenjar damunt la taula del despatx i va respondre:
    - Això no és cert. Jo sóc un ós, un ós normal, com qualsevol altre. 
El Director treia foc pels queixals. Tot assenyalant l'ós amb el dit li va dir:
    - Vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré davant del Vicepresident. 
    - Qui? Jo? - va preguntar l'ós -. Com pot dir-me tot això si jo sóc un ós?
El Vicepresident va cridar enfurismat: - vostè no és un ós. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. El portaré al despatx del President Director General. 
L'ós va intentar d'explicar-li:
    - Però tot això és un error molt lamentable. Cregui'm, que jo recordi, tota la vida he estat un ós. 
    - Escolti'm, si us plau - va dir l'ós al President Director General -. Jo no treballo pas aquí. Sóc un ós, i per favor li prego que no em digui que el que sóc és un gamarús, que no m'he afaitat i porta un abric de pells, perquè això ja m'ho han dit el Vicepresident, el Sotsdirector, el cap de personal i el contramestre. 
    - Li agraeixo que m'ho faci saber - va fer el President Director General -. I no li ho diré, perquè això és, just, el que penso que és. 
    - Sóc un ós - va dir l'ós.
El President Director General va somriure:
    - Vostè no pot ser pas un ós. D'óssos només n'hi ha als parcs zoològics i als circs, però mai no n'hi ha en una fàbrica, i vostè hi és: és dins d'una fàbrica. Per tant, com pot ser que sigui un ós?
    - Doncs sóc un ós - va dir l'ós. 
El President Director General va afegir:
    - No només és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells, sinó que a més a més és un tossut com una mula. I ara li demostraré, d'una manera definitiva, que no és un ós. 
    - Però jo sóc un ós - va dir encara l'ós. 
Llavors tots van pujar al cotxe del President Director General i van anar cap al parc zoològic. 

    - És un ós aquest? - va pregunta el President Director General als óssos del parc. 
    - No - van dir els óssos -. No és un ós, perquè si ho fos, no seria fora de la gàbia amb vostè, sinó dins de la gàbia amb nosaltres. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
Llavors un osset del parc va dir:
    - Ja sé què és vostè. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. I tots els óssos del parc van esclafir a riure. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
I tots van sortir del parc zoològic i van anar cap al circ més proper que era a més de mil quilòmetres lluny. 

    - És un ós aquest? - va demanar el President Director General als óssos del circ. 
    - No - van respondre els óssos del circ-. Com vol que ho sigui? Si fos un ós no estaria assegut amb vostè a la tribuna, sinó que portaria, com nosaltres, un barretet amb una cinta ratllada, un globus agafat amb un cordill i aniria dalt d'una bicicleta. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
Llavors un dels ossets del circ va dir:
    - Ja sé què és vostè. Vostè és un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. 
I va anar d'un pèl que tots els óssos del circ no cauen de les bicicletes de tant riure. 
    - Però jo sóc un ós - va dir l'ós. 
Van sortir del circ i van tornar a la fàbrica. 

Un cop allà van posar l'ós a treballar en una màquina enorme amb tota una colla d'homes. I s'hi va estar mesos... i mesos... i mesos... Però vet aquí que un dia, al cap de molt de temps, la fàbrica va tancar les portes. Van acomiadar els obrers, que van tornar cadascú a casa seva. L'ós els va seguir de lluny. estava sol i no sabia on anar. entre caminava se li va acudir de mirar el cel. Allà dalt de tot, ben lluny, va veure un estol d'oques salvatges que volaven cap al sud. Llavors va mirar els arbres del bosc. Les fulles s'havien tornat grogues i marrons i ara l'una, ara l'altra, anaven caient de les branques. Sabia que quan les oques volaven cap al sud, i quan les fulles queien dels arbres, l'hivern no trigaria a arribar i la neu cobriria tot el bosc. Era, doncs, el moment de buscar una cova on poder passar, ben protegit, tots aquells dies d'hivern. I es va dirigir cap a un arbre enorme que tenia una cova mig amagada a sota de les arrels. Però en el moment d'entrar-hi es va aturar i va dir: 
    - Però jo no puc pas ficar-me a la cova per passar-hi l'hivern: no sóc un ós. sóc un gamarús, que no s'ha afaitat i que porta un abric de pells. 

I va arribar l'hivern i va començar a nevar. La neu va cobrir el bosc i va cobrir l'ós. Ell, tot tremolant de fred, va dir:
    - Quina llàstima que no sigui un ós!
Com més temps passava allà assegut, més fred tenia. Se li gelaven els dits dels peus i també les orelles i li petaven les dents. Tenia tot el morro cobert de caramells de gel. Tantes vegades li havien dit que era un gamarús, que no s'havia afaitat i que portava un abric de pells, que va creure que devia ser veritat. I es va quedar allà assegut, perquè no sabia què havia de fer un gamarús, sense afaitar i que portava un abric de pells, que s'estava morint de fred a la neu. El pobre ós estava molt trist i molt sol. No sabia què havia de fer. Però tot d'una es va aixecar i, trepitjant l'espessa neu, es va dirigir cap a la cova. A dins s'hi estava calentó i a gust. El vent gelat i la neu freda no podien penetrar-hi, i ell es va anar recuperant. Es va ajeure damunt d'un jaç de branques de pi i no va trigar gaire a adormir-se ben content. I va somiar coses meravelloses, com fan tots els óssos quan passen tot l'hivern dormint a recer. 

Certament, el contramestre, el cap de personal, el Sotsdirector, el Director, el Vicepresident, el President Director General, els óssos del parc zoològic i els óssos del circ, havien dit que ell era un gamarús, que no s'havia afaitat, i que portava un abric de pells. Però ell, s'ho va creure realment? Jo sospito que no. I a vosaltres que us en sembla? No, segur que no. 


Frank Tashlin














Per saber-ne més:


http://blocs.xtec.cat/pilaramos/orientacio-familiar/la-construccio-de-la-personalitat/


http://ntic.educacion.es/w3//recursos2/e_padres/html/identidad.htm



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…