Ves al contingut principal

La Sopa de Pedres

Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang, però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana. 

Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:
- Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?- La mestressa de la casa se'l mira i diu:
- Però, que estàs tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...! - 
I a cops de guitzes el treu fora de la casa. Pobre soldat!

Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:
- Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra? - 
La mestressa se'l mira de fit a fit i diu:
- Però, que estàs boig? Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-me? - 
I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat!Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:
- Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d'aquí!

I és que la gent d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés. 

Ah!, però el soldat no es donava per vençut. Travessà el poble de cap a cap i se n'anà al final de poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:
- Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?
Les mosses van riure. 
- Una sopa de pedres? Però que estas boig?
I se l'in reien. 
El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar i després un altre i un altre encara. 
- Soldat, què tens? Per què plores?
- És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la - respon el soldat
- Que et podem ajudar? - pregunta en Martí
- I tant, mainada! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc- el soldat respon
En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen el foc, posen la perola al damunt i hi fiquen aigua i pedres. L'aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:
- Podem tastar la sopa?
- Calma, calma! - exclama el soldat
La sopa s'anava escalfant i al cap de poc el soldat posa els dits a dins, la tasta i diu:
- Mmmmmm! Que bona! Jo diria, però, que hi falta un punt de sal. 
Una noia que es deia Elisabet digué:
- Però si jo en tinc a casa meva!
Es posà a córrer cap a casa seva i, d'amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l'olla. Al cap d'una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:
- Que bona! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet. 
Un noi que es deia Lluís li fa:
- Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida. 
- I també faltarien patates i arròs - digué el soldat
- Doncs jo puc treure les patates de l'hort - digué l'Anna
- I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! - va exclamar l'Ester
Mentrestant, la Fina es preguntava què podia portar. 
- No tens pas enciam? - li va demanar el soldat
- Si que en tinc! Ara hi corro! - respongué la Fina tot corrent

I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, col, apis, llenties i, fins i tot, un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i a mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:
- Aquesta sopa ja està. Mmmm! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!
Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits a la plaça. 
- Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! - va exclamar el soldat

Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se'n va quedar sense en aquell poble. 
I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar  contents i fent festa. I des d'aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia. 


Xesco Boix (original)


Escolteu el conte






La Sopa de Pedres (adaptació de David Gómez)

Diu que això era una vegada un soldat que fugia de la guerra. Dins les trinxeres havia passat molta por, havia vist morir els companys i havia matat els enemics sense saber massa el perquè. Amb l'exèrcit havia creuat els pobles i els camps, havia requisat menjar, flassades i camions.
Fart de tot això va deixar el fusell i va fugir pels boscos, procurant no ser vist, convençut que si el trobaven seria jutjat en un Consell de Guerra i afusellat.
Després de dies de caminar sense trobar cap aliment es va acostar a un poble mig destrossat per les bombes buscant algú que li donés alguna cosa per calmar la fam.
Va anar d'una casa a l'altra demanant un mos per a un soldat que passa gana. Però ningú li va obrir la porta. No tenim resaquí també passem gana o fora d'aquí si no vols rebre!, li deien.
Extenuat es va asseure a la plaça i va beure aigua de la font. Al cap d'una estona es van acostar alguns nens del poble. Primer se'l miraven temerosos de lluny, des de darrera una tanca o d'un arbre. Però la curiositat va poder més que la por i es van anar acostant.
Finalment una nena va preguntar:
- Qui ets? Què fas? Per què vas tant brut?
I el soldat va respondre:
- Estava pensant... - va fer una pausa - ... que em vindria ben de gust una sopa de pedres...
- Una sopa de pedreeeees ...?!! - van cridar una colla de nens i nenes estranyats - Però si les pedres no es mengen! Quin disbarat!
- No n'heu provat mai? Jo sí i és una sopa molt bona, de les millors que he tastat. I, mal m'està dir-ho, sóc una de les persones que la sap fer més bé.
- De veritat es pot fer una sopa amb pedres? - va preguntar encuriosit el fill del picapedrer.
- Voleu que us en faci una? - el soldat portava l'aigua al seu molí; els nens (que ja eren una bona colla fent rotllana al voltant seu) van assentir - doncs necessitaré una olla ben gran - va obrir els braços indicant-ne la mida.
- A casa n'hi ha una, de quan feien matança del porc, la vaig a buscar...!
El nen va córrer cap a casa seva i uns quants van anar a ajudar-lo. De seguida tornaven amb una gran perola de ferro. La van omplir d'aigua i van buscar llenya per fer un foc (no era difícil trobar-ne, tot estava esbotzat).
- M'heu de portar unes quantes pedres rodones de riu, que siguin ben fines.
Van baixar a la riera i van tornar carregats de pedres, el soldat les mirava bé per tots cantons i triava les que considerava bones per fer una sopa. Aquestes les rentaven i les tiraven a l'olla.
- Aquesta no que donaria mal gust, no és prou fina. Aquesta no és prou rodona. Aquesta sí, fixeu-vos que arrodonida, farà un bon brou!
Va deixar que l'aigua arrenqués el bull i va demanar un cullerot que de seguida va sortir d'alguna casa. Va agafar una mica d'aigua, la va bufar i després la va tastar. Va paladejar, va fer petar la llengua i va dir: "mmmh... està força bona, però li falta una mica de sal"
- Això rai! - una nena pèlroja va sortir rabent cap a casa i va tornar amb un saler; el soldat va agafar un grapat de sal, el va tirar a l'olla i va remenar.
Va tornar a tastar l'aigua.
- Això ja té més bon gust, però amb una pastanaga o un nap acabaríem de fer el fet.
Uns quants nens van anar a casa seva i van tornar amb naps, moltes xirimoies i alguna pastanaga.
- Tria la meva!
- No la meva és més bona!
- Sabeu què - va dir el soldat - fiquem-ho tot que no hi farà cap mal.
- Jo he trobat mitja col - va dir el fill del picapedrer.
- Tirem-li, també combina bé amb les pedres - va seguir remenant i tastant de tant en tant - Em sembla... em sembla que li faltaria un fons de carn... una mica de pollastre o ...
- Un os de pernil! De pernil no en tenim però a casa meva hi ha un tros d'os repelat! El porto?
- Sí porta'l, hi anirà bé.
- A casa meva tenim confit de pardals, si n'agafo un parell no passarà res
I així els nens i nenes pensaven què hi havia a casa seva i què podien portar sense que es notés massa. I el soldat anava dient que sí a tot. Uns nens havien anat a repassar els camps devastats i van tornar amb uns quants manats de cebes mal girbades i algun tros de patata grillada.
- Que ho podrem ficar?
- A veure... sí estan força bé, just el que faltava per arrodonir una sopa de pedres! Renteu-ho ben bé i tireu-ho a l'olla.
I així, amb el magí dels petits treballant a cent per veure què podien posar a l'olla, el brou es va anar fent més i més gustós i la olor es va anar escampant pel poble. Els grans, que ja havien advertit les corregudes i l'anar i venir dels infants, van començar a obrir finestres i portes; mica en mica van anar baixant a la plaça.
Se'ls feia la boca aigua, feia temps que cap d'ells no havia provat una sopa com aquella, amb tanta vianda. El soldat remenava i remenava, com absort en la feina, com si no veiés que tot el poble s'estava congregant al voltant de l'olla. Va agafar el cullerot, va tastar la sopa i va dir:
- Boníssima, aquesta sopa de pedres ja està apunt!!
Es va fer el silenci. Els nens miraven els pares aturats al seu voltant. Al final la nena pèlroja es va aixecar i va arrencar a córrer cridant "vaig a buscar un plat i una cullera!".
- Apa! Què feu aquí parats! - va exclamar el soldat - correu tots a buscar plats i culleres!.
I tota la gent d'aquell poble devastat per la guerra va anar a buscar plats, vols, tasses i es van reunir a la plaça per compartir aquella sopa de pedres. El soldat que no havien volgut acollir havia aconseguit que cadascú posés alguna cosa per fer un dinar col·lectiu.

Proposta d'activitats per treballar el conte

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…