Ves al contingut principal

El negro - Rosa Montero

El negro
Rosa Montero
El País - 17/05/2005

Estamos en el comedor estudiantil de una universidad alemana. Una alumna rubia e inequívocamente germana adquiere su bandeja con el menú en el mostrador del autoservicio y luego se sienta en una mesa. Entonces advierte que ha olvidado los cubiertos y vuelve a levantarse para cogerlos. Al regresar, descubre con estupor que un chico negro, probablemente subsahariano por su aspecto, se ha sentado en su lugar y está comiendo de su bandeja. De entrada, la muchacha se siente desconcertada y agredida; pero enseguida corrige su pensamiento y supone que el africano no está acostumbrado al sentido de la propiedad privada y de la intimidad del europeo, o incluso que quizá no disponga de dinero suficiente para pagarse la comida, aun siendo ésta barata para el elevado estándar de vida de nuestros ricos países. De modo que la chica decide sentarse frente al tipo y sonreírle amistosamente. A lo cual el africano contesta con otra blanca sonrisa. A continuación, la alemana comienza a comer de la bandeja intentado aparentar la mayor normalidad y compartiéndola con exquisita generosidad y cortesía con el chico negro. Y así, él se toma la ensalada, ella apura la sopa, ambos pinchan paritariamente del mismo plato de estofado hasta acabarlo y uno da cuenta del yogur y la otra de la pieza de fruta. Todo ello trufado de múltiples sonrisas educadas, tímidas por parte del muchacho, suavemente alentadoras y comprensivas por parte de ella. Acabado el almuerzo, la alemana se levanta en busca de un café. Y entonces descubre, en la mesa vecina detrás de ella, su propio abrigo colocado sobre el respaldo de una silla y una bandeja de comida intacta. Dedico esta historia deliciosa, que además es auténtica, a todos aquellos españoles que, en el fondo, recelan de los inmigrantes y les consideran individuos inferiores. A todas esas personas que, aun bienintencionadas, les observan con condescendencia y paternalismo. Será mejor que nos liberemos de los prejuicios o corremos el riesgo de hacer el mismo ridículo que la pobre alemana, que creía ser el colmo de la civilización mientras el africano, él sí inmensamente educado, la dejaba comer de su bandeja y tal vez pensaba: "Pero qué chiflados están los europeos". 







He triat aquest article de Rosa Montero, escriptora i periodista madrilenya, perquè crec que malauradament reflecteix a la perfecció una gran part de la ciutadania espanyola i catalana, tot i ser de fa cinc anys. Crec que els prejudicis vers els immigrants i les famílies nouvingudes han existit sempre gràcies, entre altres coses, a que el discurs polític de certs partits ha alimentat la hipocresia i l'egocentrisme dels països anomenats del primer món.
Potser si que és cert que fins fa relativament poc no existien partits declarats xenòfobs i racistes obertament, com és el cas actualment de PxC (Plataforma per Catalunya) però sempre hi ha hagut partits que, si bé de forma no tant evident, també tenien i continuen tenint una ideologia xenòfoba i racista que utilitzen com a defensa i distracció. Per exemple, quan el país va malament per causes alienes a la població immigrada, la majoria dels polítics carreguen les culpes als nouvinguts per tal de desviar l'atenció dels ciutadans. Això és un senyal evident de covardia., perquè és molt fàcil acusar els demés de ser la causa d'un problema del que tu n'ets el culpable i que ningú se n'adoni del que has fet. D'aquesta manera els polítics busquen recollir vots, tot ho fan per interès i acaben implantant un sentiment de rebuig per part dels ciutadans autòctons vers els ciutadans estrangers que és molt difícil d'eradicar i de controlar. 

Per totes aquestes raons crec que s'ha de tenir un esperit crític amb la informació que rebem dels mitjans de comunicació i, sobretot, amb les promeses i discursos banals de polítics en campanya electoral, ja que aquests discursos només els mou l'interès per recollir votants. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els tres porquets i el llop

Els tres porquets - una mà de contes




ELS TRES PORQUETSConte popular francès Hi havia una vegada tres germans porquets que vivien en una granja. Com que eren molt inquiets, es passaven les hores somiant truites i preguntant-se quan serien capaços d'abandonar la granja i, de passada, perdre de vista el gall emprenyadors que els despertava cada matí.  Un bon dia van armar-se de valor i van decidir anar a l'aventura. Així doncs, nerviosos com un flam, per fi van saltar la tanca de la granja i van disposar-se a veure món.  Després de caminar i caminar i de visitar les ciutats més importants del món, els tres porquets van arribar a les afores del poble més maco que havien vist mai. Oooooohhhhhhhhh!! Que bonic!, van exclamar. I, sense pensar-s'ho dues vegades, van decidir quedar-se a viure allà. 


- Ara només necessitem una casa - va dir el més gran dels tres-. Tinc una idea, podem comprar maons i fer-nos una casa per viure-hi plegats. 
Però als seus germans no els va agradar gaire la i…

ZDP - Zona de Desenvolupament Proper (Vigotsky)

Segons Vigotsky, el procés de desenvolupament segueix el d’aprenentatge, i aquest aprenentatge crea l’àrea de desenvolupament potencial, per això s’ha de tenir present. Vigotsky afirma que “l’aprenentatge escolar no parteix mai de zero. Tot aprenentatge en l’escola té la seva prehistòria”. Cal diferenciar entre el nivell efectiu actual i el nivell de desenvolupament potencial, que és allò que l’infant pot aconseguir. El desenvolupament actual és el nivell que l’infant ja ha aconseguit com a fruit del seu desenvolupament i d’experiències prèvies. El nivell de desenvolupament potencial es refereix als processos de desenvolupament que estan succeint i progressant o que són a punt d’ocórrer o de progressar.
Així, podem dir que la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper) és la diferència entre el nivell de desenvolupament real actual i el nivell de desenvolupament potencial, determinat mitjançant la resolució de problemes amb la guia i la col·laboració d'adults o companys més capaços. El term…

La Caputxeta Vermella (un altre punt de vista)

Conte Tradicional
Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistellet amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l'altra banda del bosc. 
- Vés i no t'entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós - va advertir-li la mare. 
La caputxeta vermella va agafar el cistellet i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó: Tra-la-là tra-la-là. 
De sobte, i quan menys s'ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d'un arbre enorme. 
- On vas, Caputxeta? - li va preguntar el llop.  - Vaig a casa de l'àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel - va contestar la Caputxeta.  - Doncs..., si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t'hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans - va enganyar-la el llop. 
I l…